O ets Espanyol o ets Català

En aquest País tenim la tendència a l’esquizofrènia col•lectiva, sobretot quan alguns teòrics pares de la pàtria espanyola moren. Ens va passar en el covard assassinat per part d’ETA de l’Ernest Lluch i ens ha passat en la mort d’uns dels pares de la Constitució “Espanyola” en Soler Tura. El nostre condol per endavant.
Però cal separar el dolor per la mort de les persones, de la feina feta. No fer-ho és falsejar la realitat. La mort no pot amagar el treball, la feina i el servei al País sigui a Espanya o Catalunya. Però sobretot cal ser fidels a la realitat.

Si Ernest Lluch va ser un dels pares de la famosa LOAPA (llei per dinamitar l’autogovern de Catalunya), Soler Tura va ser un dels pares de la Constitució Espanyola, on va defensar clarament un visió anticatalana d’aquesta constitució. Avui patim aquell greu error de la transició on per ser solidaris amb Espanya alguns van renunciar a Catalunya.

Obrir les portes de la Generalitat per acollir la capella ardent de personalitats de la política espanyola deu ser el políticament correcte, però veure com “grans amics” de Catalunya com el Princep Felip, Jiménez de Parga, el fill d’Adolfo Suarez o la ministra autora de la venjança de l’arxiu de Salamanca fan gala del seu espanyolisme a la seu del govern del nostre País, ens dol.

I pel contrari, els veritables patriotes del País els hi neguem el dret a ser herois a la seva terra, amaguem masses vegades a tots aquells que fins i tot han donat la vida en la defensa de la nostra dignitat.

És, aquesta Constitució Espanyola, la que ens impedeix exercir el dret democràtic i inalienable a decidir; és la que no permet anular el consell de guerra indigne contra el nostre President Lluís Companys i els milers de consells de guerra que van comportar l’assassinat de milers de patriotes catalans, és la que cada dia ens fa més pobres, és la que dia a dia ens vol impedir la nostra llibertat, és la que ens impedeix que guanyem al Palau Sant Jordi la Copa Davis de torn i a la que tenim dret...........

On eren La Vanguardia i El Periódico?

Avui ja sabem que la famosa editorial “La dignitat de Catalunya” té autors i ha estat dirigida des de la seu socialista del carrer Nicaragua. L’encàrrec li va ser fet al director del diari socialista de referència Rafael Nadal (El Periódico) i a Pepe Antich (La Vanguardia) que van posar-se mans a l’obra i van encarregar a homes de la seva confiança una editorial que podés ser signada per una bona part dels mitjans de comunicació. Si algú té dubtes del que diem, els hi recomanem quees fixin en les imatges dels actes d’aquest cap de setmana del PSC, on s’ha repartit en adhesius amb marca PSC, el títol de l’editorial.

La jugada els hi ha sortit rodona. L’impacte de la fita ha superat totes les previsions, la reacció fatxenda de Madrid encara ha enfortit una editorial que si s’ha analitza no diu res de nou, tot el contrari, obra la porta a l’acceptació d’algunes retallades per part del Tribunal Constitucional.

L’editorial a la que molts, fins i tot alguns independentistes li han donat suport, és una jugada mediàtica per preparar el terreny a una retallada estatutària. Creiem sincerament que moltes de les adhesions han estat fruit de l’èxit mediàtic que no de la reflexió de la seva lectura.

Es fa difícil d’entendre com algunes de les adhesions d’entitats i mitjans de comunicació significatius del sobiranisme conviuen amb altres que en el moment de la veritat van anar en contra de la defensa de l’únic estatut que manté la dignitat de Catalunya, l’aprovat el 30 de setembre de 2005 per l’amplia majoria del Parlament de Catalunya.

Poques veus s’han mostrat crítiques amb una editorial que malmet la paraula dignitat, entre els mitjans de comunicació Vilaweb i directe.cat, entre els polítics els independentistes extraparlamentaris i ERC mitjançant el seu President Joan Puigcercós, alguns articulistes i blocaires, i alguns grups a les xarxes socials (La dignitat de Catalunya: Estatut, no gràcies, ara Independència), que han de compatir amb desigualtat de condicions amb una brutal campanya mediàtica dels dos diaris autors de “la històrica gesta.”

Els autors intel•lectuals de l’editorial, la Vanguardia i el Periódico, van deixar sol en el moment de la veritat l’Estatut del 30 de setembre, i van carregar contra tots aquells polítics que eren maximalistes en la defensa de la veritable dignitat del País. Van pressionar i van donar cobertura als sectors poderosos per convèncer al líder de CiU, Artur Mas, perquè acabés acceptant la retallada estatutària.

És preocupant que una editorial per encàrrec partidista amagui el debat real. L’editorial ens vol fer creure que és acceptable l’Estatut retallat; l’editorial vol amagar el debat de les consultes, el debat del dret a decidir; l’editorial vol que una vegada més els catalans siguem submisos als designis de Madrid.

Per un debat a TV3: Independència, sí o no?

13-D: Solidaris amb La Marató i amb les consultes sobre la independència

Precisament avui que 12 diaris catalans han signat un editorial conjunt sota el títol La dignitat de Catalunya en defensa de l’Estatut de La Moncloa, precisament ara que l’Estatut ja està en fase terminal és quan ha obtingut el suport de més mitjans de comunicació incloent-hi els de la Corporació Catalana Mitjans Audiovisuals (CCMA), seria el moment de demanar, per la dignitat del país, que se celebri un gran debat sobre la independència de Catalunya a la nostra TV, a TV3.

No valen excuses. En uns moments en què tothom parla de desafecció de la societat cap a la política, són els ciutadans els que han superat el marc actual. Primer va ser Arenys de Munt el 13 de setembre, més d'un centenar de municipis i uns 700,000 podran exercir el 13 de desembre el dret més elemental de la democràcia. Podran expressar, exercint el seu dret de vot, si volen o no la independència de la nació catalana. I això mereix un seguiment, no només per part dels mitjans de comunicació públics sinó també per part dels privats.

Aquest exercici del dret de decidir sí que mereix un editorial conjunt i una campanya de foment de la participació, i és en aquest sentit que TV3 i tota la CCMA no pot obviar un fet històric com aquest. És el moment d’un gran debat als mitjans de comunicació, i en concret a TV3, sobre el sí o el no a la independència de Catalunya. Si no ho fa 'la nostra', qui ho farà?

TV3 i Catalunya Ràdio no poden girar l’esquena a les demandes populars, a la sempre generosa societat civil, que ho serà com mai el mateix 13 de desembre amb motiu de la tradicional Marató de TV3. La consultes del 13-D no tenen espais gratuïts de propaganda electoral, un motiu més que suficient per parlar-ne, enraonar-ne i per facilitar la participació de la gent. Seria un motiu d’orgull i de dignitat que, a més d’un seguiment adequat, se celebrés un debat plural i participatiu.

Per això, des del Col•lectiu 2014, demanem a la CCMA que faci un seguiment acurat de les consultes i realitzi un debat sobre la jornada electoral del 13-D analitzant les raons per al sí o el no a la independència de Catalunya i convidem a la ciutadania a donar suport a aquesta proposta mitjançant el grup a Facebook.

Ferran el botifler

Un vividor de la política, provocador, masclista, expert en guerra bruta, assassí polític, l’home que va fe plegar Pasqual Maragall d’alcalde de Barcelona, que li va amargar la vida fins que va marxar a Roma i el vigilant de les essències de la Corporació Catalana de ràdio i Televisió, és l’home a qui li volem dedicar aquestes paraules.

Joan Ferran i Serafini, portaveu adjunt del PSC és l’home que encén els ànims a la gent de bona fe i que treballa en la defensa del nostre País. Ell, Ferran el botifler pot dir-ho tot: insultar al País, pressionar per eliminar rastres de la crosta nacionalista..., tot per evitar que la nostra “TV3 i Catalunya Ràdio” facin la feina normal que fan tots els mitjans nacionals de qualsevol País normal.

En Ferran fa el seu paper i el fa bé. Té tot el suport dels seus i ningú li retreu res, tot el contrari, li riuen les gràcies; fins i tot quan li surt el seu masclisme més carca, les dones del PSC callen i li permeten. És el Ferran!

En el seu darrer post, ataca a Joan Laporta amb mentides i amb insinuacions a la seva vida privada. En un darrer acte de Kale borroka feixista, en Ferran no li perdona a Laporta que hagi parlat clar, que s’hagi declarat independentista després de portar el Barça a la millor temporada de la seva història.
Però és el Ferran, el vigilant de les essències espanyolistes. Té barra lliure per dir el que vol, encara que sigui per fer demagògia barata al servei de la seva pàtria Espanya.

L’Estatut és mort!!!!

Ara volem la Nació Catalana............

Tres anys esperant la sentència del Tribunal Constitucional demostren que la via estatutària és finalitzada. Tant se val que es carreguin l’Estatut, que el salvin, que l’interpretin , se’ns han fot! L’Estatut és mort. El millor servei que podria fer la classe política catalana davant l’actual situació seria reconèixer-ho i passar olímpicament del que digui un tribunal que no pot tenir la més mínima credibilitat.

Per relacionar-nos amb Espanya no ens cal cap Estatut; l’únic camí possible és la nació catalana i un estat propi, és a dir, la relació de tu a tu amb els teus veïns i això només depèn de nosaltres, sobretot d’una classe política que ja no pot perdre més el temps parlant de finançament, d’Estatut i de quines inversions farà o no l’Estat. És l’hora de dir prou a la submissió a Espanya.

I ara, malgrat tot, és un bon moment. La crisi econòmica, la corrupció, la desafecció ...són una oportunitat, però cal explicar les coses, cal explicar el cost de pertànyer Espanya i cal explicar-ho amb la veritat per endavant. No podem seguir suportant aquesta dependència, perdem oportunitats dia darrera dia i això és irrefutable. Les proves les tenim en els petits detalls. Avui existeixen moltes més oportunitats en molts altres llocs de l’Estat; amb el nostre espoli es mantenen molts oportunistes i això, cada dia ens costa més. Voler amagar-ho és fer un flac favor a la societat catalana.

Per no seguir perdent més, cal que els polítics actuals o els futurs entenguin que l’Estatut és mort. L’han matat des d’Espanya. Aquesta ha sigut la seva decisió i cal actuar sense complexes per aconseguir l’únic camí que ens queda: convèncer a la majoria que volem ser lliures dins d’Europa. És l’única manera de que tots recuperem una mica de felicitat, i quant diem tots, volem dir tots, sigui quina sigui la procedència i els orígens, parlin la llengua que parlin. Tots els qui respectin aquest petit País hi tenen cabuda.