Política i esmorzars de forquilla (1)

La ruptura democràtica (Salvador Cardús) i El PSC dóna el primer cop (David Miro)

Els diumenges et permeten conèixer el País en base a la gastronomia mitjançant els esmorzars de forquilla, la passejada a peu, en bicicleta i fins i tot en cotxe i la reflexió llegint les opinions i les cròniques periodístiques que no sempre volen dir pluralitat. Però la tranquil•litat dels diumenges et permeten valorar i preveure per on poden anar les coses i comprovar que moltes vegades els anomenats poders fàctics i comunicatius dirigeixen el País en contra dels interessos dels ciutadans.
Per això des d’aquest bloc obrim un espai per destacar allò que diuen alguns pares de la pàtria tant amb positiu com amb negatiu.

La ruptura democràtica (Salvador Cardús al diari AVUI)

Anàlisis clar i contundent de la realitat.

“Davant d’aquest envit, ja sabem que la posició més conservadora serà la del PSC, que, tal com va anunciar el president Montilla en el seu discurs de Cap d’Any, es pensa mantenir estrictament dins dels compromisos del que quedi de l’Estatut del 2006 després de la sentència del Tribunal Constitucional. Per la seva banda, ICV segueix sortint per la tangent en insistir en la proposta d’un model federal i plurinacional que Espanya, ara i adés, s’ha cansat de fer-nos saber que no pensa acceptar i que, de totes maneres, la Constitució no permet. Deixem de banda el PP, a qui l’Estatut del 2006 va gran i, per tant, només pot fer una proposta nacionalment reaccionària. Queda ERC, que sota la direcció sòlida de Puigcercós sembla disposada a esmenar errors del passat recent en relació amb les expectatives que havia creat el 2003. I, finalment, tenim CiU, que, ara que té la victòria a les mans, s’haurà d’encarar sense escapatòria possible amb el dramàtic dilema que sempre ha anat ajornant: a més de tornar al govern, ¿aspira a portar Catalunya a la independència, o no?”

Lucidesa i exigència de compromís a la classe política.

Les ambigüitats que se sostenien en la confiança d’un possible avenç en l’autogovern sense haver d’esmentar el nom de l’estació final, no es podran mantenir per més temps. I això val, en primer lloc, per als partits sobiranistes. Per a ERC, perquè si vol plantejar seriosament una consulta formal sobre la independència, haurà de dir com pensa produir la ruptura amb una llei de referèndums les preguntes dels quals han de tenir el vistiplau de Madrid. Per a CiU, perquè si surt amb la promesa del concert econòmic, també caldrà que digui com produirà la ruptura necessària amb el recent pacte estatutari, la Lofca, la Constitució o, en darrer terme, el Tribunal Constitucional, que el fan impossible. Però també val per al PSC o per a ICV, perquè hauran de dir ben clarament si pensen posar límits a la mera possibilitat de deixar expressar unes aspiracions democràticament legítimes, ni que no les comparteixin o fins i tot les combatin. ¿Fins on arribarà la responsabilitat democràtica del seu compromís amb Catalunya? ¿Sabran ser tan democràticament rigorosos com ho són els partits laborista o conservador a Escòcia, que no volen la independència però respecten el referèndum que proposa el SNP?

Advertència final de Salvador Cardús: “Torna el vell dilema de la ruptura democràtica, doncs, i aquesta vegada no hauríem d’acceptar més transicions fraudulentes.”

El PSC dóna el primer cop (genial crònica de David Miro / El Periódico)

Amb aquest relat és donen les claus de l’editorial conjunta que molts incauts han signat sense adonar-se de la jugada del PSC per salvar l’autonomisme.

“Els socialistes aposten per una campanya presidencialista amb l’Estatut com a programa. Els socialistes catalans i José Montilla han pres la davantera en aquest inici d’any electoral amb el discurs de cap d’any i la carta del president de la Generalitat a les entitats per a aconseguir el seu suport davant la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre la Carta catalana. El PSC es postula com el partit de l’Estatut per obligar així Artur Mas a definir-se sobre la norma.”

L’ambigüitat et deixa contra les cordes.....

“La cara d’Oriol Pujol dijous anunciant el seu suport a la carta de Montilla a 201 institucions era tot un poema. De moment, doncs, no tenen més remei que anar a roda.”

Com deia Salvador Cardús, "les ambigüitats no es poden mantenir," sinó l’autonomisme surt reforçat.

“Per això CiU no s’atreveix a trencar definitivament amb la norma que Mas va pactar amb Zapatero. I a això s’aferra el PSC. O Estatut o caos és el missatge que subjau en les intervencions dels dirigents socialistes. Ergo, si el PSC és el partit de l’Estatut, el sil•logisme és evident: o PSC o caos.”

Un cop més els republicans tenen la possibilitat de trencar l’estratègia del PSC, per aquest motiu el PSC ha reaccionat amb preocupació a la proposta de consulta vinculant dels republicans. Han posat a sobre la taula una proposta clara i contundent, que trenca bona part de l’estratègia electoral de la sociovergència, sobre tot si els republicans no cauen en la trampa del relat final de David Miró.

El paper d’ERC: “En aquest context, el problema que se li presenta a Montilla i al PSC és d’ordre intern. ¿Com fer compatible una campanya presidencialista amb un missatge d’entesa amb Espanya i una coalició de govern amb ICV-EUiA i, sobretot, amb ERC? Aquí els socialistes tenen un element a favor. A Esquerra és potser a qui menys li interessa la desintegració del segon tripartit, ja que qüestionaria la seva aposta pels governs d’esquerra. Per aquest costat els socialistes i Montilla els collaran.”

És a ERC a qui li interessa més que mai la desintegració del tripartit, el PSC i IC no van més enllà d’un autonomisme que Espanya ja ha enterrat. ERC no vol ser arrossegada al pou de les vanitats.

ERC recupera el lideratge polític?

Referèndum d’autodeterminació condició sine qua nom d’ERC per pactar un futur govern a Catalunya. Una decisió valenta i arriscada, mancada de credibilitat per alguns, però que deixa les coses molt clares. D’una vegada per totes els republicans abandonen la famosa equidistància, ara ja no es posicionen si tripartit o pacte nacional. ERC recupera la iniciativa i posa sobre la taula política el debat per un Estat popi.

Com va dir l’eurodiputat Oriol Junqueras, en la seva intervenció en la presentació dels compromisos d’Esquerra dins la campanya Catalunya decideix: si tenim Estat propi, la resta de propostes són molt més a l’abast i mai com ara l’entorn internacional fa factible aconseguir-ho.

Joan Puigcercós se la juga i ho fa amb les cartes sobre la taula, però li caldrà un esforç suplementari de credibilitat per acabar de convèncer als independentistes que ERC és l’opció més útil per aconseguir un anhel cada cop més present entre la societat civil, la consecució d’un Estat propi.

Amb aquesta decisió els republicans clarifiquen el panorama polític. Per una banda, donen per acabada una repetició del tripartit, és clar que mentre el PSC segueixi sota la cobertura del PSOE és impossible avançar nacionalment amb ells i per un altra, li diuen a CiU que si vol el seu suport deixi de jugar i d’especular amb el País. CiU sap per anticipat el que té que fer si vol el suport republicà, ja no li valen excuses, o pacta amb el PSC o PP, o fa el salt que li reclama bona part de la seva militància.

Un bon senyal per les propostes republicanes, malgrat que sembli el contrari, ha estat la reacció quasi silenciosa d’alguns mitjans de comunicació, sobretot d’aquells que volen i treballen per salvar el model autonomista: ni una ratlla en el diari del grup Godó i poca cosa més a la capçalera del Grupo Zeta, silenci per part de la sociovergència comunicativa, fins i tot TV3 hi ha passat de puntetes. ERC torna a molestar als poders fàctics i això pot ser un bon senyal si el cop de credibilitat te continuïtat.

Quina serà la resposta republicana a l’agenda política? ,a la retallada del TC? , al bloqueig socialista de la llei de vegueries, llei de cinema o llei de consultes?, als incompliments de Madrid?

Per convèncer amb el “sine qua nom” del referèndum, ERC necessita passos endavant, ferms i sense retorn, sense dubtar i, si això vol dir restar a l’oposició, assumir-ho. El escocesos del SNP, ho van assumir amb honestedat i fermesa, preparant-se per governar i fins que no han sigut primer partit del País, no han assumit el Govern (recomanable el mirall escocès de Xavier Solano); avui ells tenen l’autoritat mural i democràtica de fer possible els seus compromisos, la seva consulta per l’autodeterminació.

"Laporta no és Carretero"

Avui reproduïm pel seu interès l’article "Laporta no és Carretero" del periodista Miquel Martín i Ganisans publicat en el seu bloc “sense treva”

Ara que el Termcat ha adoptat oficialment per a la nostra llengua mots com ‘mojito’ o ‘brownie’ podria plantejar-se fer nostra l’expressió ‘al lloro’ que ja era popular però que s’ha fet cèlebre després del discurs de Laporta davant els penyistes a Hospitalet l’abril de 2008. De moment el Termcat contempla ‘la nit del lloro’ com a expressió acceptada per definir el fet de passar una nit en blanc. Ves per on.

L’entrevista de Salvador Sostres a Joan Laporta a El Mundo ha provocat un autèntic terrabastall de declaracions i reaccions. Per cert que ja té conya que el mitjà escollit per insinuar amb més força que mai la intenció de concórrer a les eleccions catalanes amb formació política pròpia hagi estat el diari de la teoria de la conspiració contra el castellà a Catalunya.

MALA DIGESTIÓ DELS PARTITS NACIONALS En general ha sobtat la poca cintura de CiU i sobretot d’Esquerra en reaccionar a aquesta entrevista-anunci. Només el sempre viu Miquel Iceta ha estat capaç de fer una croqueta estil Laudrup amb un elegant ‘benvingut al club’. No s’entén com un veterà del negoci com Joan Ridao ha sortir a reaccionar en tromba i en castellà (entrevista enllaunada amb Europa Press?) contra Laporta tot acusant-lo més explícitament que implícitament de messies. Greu error. Primer perquè denota nerviosisme davant la perspectiva que Laporta es presenti. I segon perquè l’encara president del Barça s’ha fet fotos a dojo els darrers dos mesos amb el seu amic i candidat d’Esquerra, Joan Puigcercós (torxes del 15 d’octubre a Monjuïc, Santa Maria d’Oló i premis Lluís Companys, entre altres).

A QUI MENJA ESPAI LAPORTA? El que està clar és que, amb tots els respectes per l’exconseller i exalcalde de Puigcerdà, Laporta no és Carretero. Per molts motius però només en un aspecte essencial per a concórrer a unes eleccions com és el greu de coneixement públic entre la ciutadania, Laporta supera el 90 per cent mentre que Carretero només és reconegut entre els sobiranistes més actius.

Si les eleccions es fessin demà, Joan Laporta podria recollir bona part d’aquest aproximadament 40% d’electorat d’Esquerra Republicana que la major part d’enquestes detecten que els de Puigcercós tenen desmobilitzat o instal·lat en l’abstenció. Difícilment la mossegada de Laporta a Convergència podria passar una factura seriosa a la federació ja que l’apel·lació al vot útil de Mas davant una hipotètica reedició del govern d’Entesa (consolidat periodísticament com a tripartit) tibarà els seus votants que evitaran ‘aventures’ que puguin donar possibilitats a Montilla de retornar de nou a Palau. Allò de ‘Laporta és un patriota i un bon nano però si el voteu a ell ens arrisquem a que el tripartit sumi de nou i que el PSC-PSOE segueixi a la presidència de la Generalitat’. De manual.

ENQUESTES I PROJECCIONS El passat mes de novembre El Periódico va publicar una enquesta que va passar força desapercebuda. En ella un 12% dels enquestats -caldria veure la cuina- assegurava que faria confiança a Joan Laporta en unes hipotètiques eleccions a la Generalitat, unes dades espectaculars en cas que es traduissin a la realitat. Tot i això, el rotatiu de Zeta va ser capaç de posar un titular tan poc científic atenent a les dades del sondeig com ‘Laporta no aconsegueix arrossegar vots com a candidat independentista’.

Reiterant que si les eleccions fossin a poques setmanes-mesos vista, la campanya de Laporta segurament es basaria en el discurs romàntic que està donant en les darreres entrevistes combinat amb un punt de pragmatisme sobiranista sobre l’espoli fiscal, el clàssic logos+phatos de la retòrica aristotèlica tot adobat amb el magnetisme que transmet el president del Futbol Club Barcelona. ‘La lluita més romàntica que hi ha és per l’autodeterminació dels pobles. Lluitar perquè la teva nació pugui administrar els seus recursos lliurement és una aspiració‘. Insistint en la política ficció que se celebressin eleccions demà passat, aquest discurs amb el personatge Laporta conforma un còctel que pot tenir un públic potencial gens menyspreable.

CAMPANYA MADRILENYA I GUERRA BRUTA A més, Laporta pot gaudir de l’efecte Carod. És a dir, que sigui precisament El Mundo i el Torquemada mediàtic espanyol qui li faci mitja campanya demonitzant-lo. Els atacs de la dreta extrema espanyola contra dirigents catalans provoquen entre un segment important de l’elect0rat nacionalista/sobiranista un corrent immediat de simpatia.

Com a element de claveguera a tenir en compte, Laporta es pot trobar amb l’habitual guerra preventiva dels dossiers sobre les seves activitats. Ell sabrà i haurà de sospesar si allò que ha fet els darrers anys el pot comprometre com per hipotecar-lo a intentar concórrer a la cursa cap a la Generalitat. Tot i això, entre Pretòries, Terres Cavades tarragonines i lladrocinis varis vinculats als partits de l’establishment, a l’amic Jan sempre li pot quedar el recurs del ‘qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra’.

Queda tota una marató electoral però al lloro amb aquest home perquè pot tenir recorregut.

Any 10: la democràcia guanyarà a Escòcia, Euskal Herria i a Catalunya

Som majoria els que votarien per la independència en un referèndum amb totes les garanties democràtiques. Algú en té algun dubte? No és cap innocentada, són les dades de diferents estudis que situen en tots els partits polítics, amb més o menys intensitat, a partidaris de votar sí en una consulta pel futur del nostre País.
Si un 9% de votants del PP són partidaris del sí, què no convencerem a gent que pot tenir dubtes raonables? L’única arma que avui té Espanya per evitar no ja un referèndum sinó una amplia victòria del sí, és el joc brut i sobretot la por, utilitzar les seves armes d’Estat per guanyar la batalla de la por, del pànic i altres variants dels experts espanyols en desestabilitzar, tipus Rubalcaba.

No només som nosaltres els partidaris d’un Estat propi. A Europa es mouen més realitats i voluntats nacionals, Escòcia o Euskal Herria en són exemples clars i aquest any 10 es produiran importants novetats. Escòcia seguirà el full de ruta establert pel SNP i el seu líder Alex Salmond i veurem el que passarà.

A Euskal Herria ja han passat moltes coses; de moment tapades i boicotejades per la brigada “político social” dirigida pels serveis d’intel•ligència espanyols, molt preocupats pel debat obert dins l’esquerra abertzale per acabar amb la sortida violenta al procés d’alliberament nacional.

Les converses segueixen dins dels moviments independentistes, saben que és l’hora de la política i malgrat el boicot antidemocràtic de l’Estat Espanyol al procés, podem tenir molt bones notícies per molta gent i sobretot pels nostres interessos nacionals. Que una amplia candidatura abertzale torni als processos electorals seria la gran notícia i l’esperança per molta gent, i a la vegada seria un míssil a la línia de flotació del Govern Espanyol i la seva Presidència a la Unió Europea i la seva visió retrograda del dret a decidir dels pobles.

Espanya té por del conflicte democràtic pel dret a decidir, té pànic a l’absència de violència perquè aleshores el dret a decidir no té aturador a Europa. Els fets recents dels darrers anys demostren que les fronteres segueixen sense ser definitives. Europa no tancarà la porta a voluntats democràtiques que expressin clarament la seva voluntat de ser un nou Estat, per aquest motiu Espanya intenta boicotejar la reflexió per un procés pacífic obert a Euskal Herria, mai com ara s’està tant a la vora d’aconseguir-ho. La pau basca és també la nostra pau i l’acceleració del nostre propi procés d’alliberament nacional.

Com de fàcil, alguns són manipulats

Diuen que la manca de notícies facilita la manipulació, però el que ha passat amb la reproducció per primera vegada per ETB dels tradicional discurs de Nadal del Rei d’Espanya és la demostració palpable de la feblesa dels nostres mitjans de comunicació i de part de la mateixa societat.

A partir d’un comunicat de la mateixa televisió basca, on van vendre que el discurs del rei va ser un èxit d’audiència, tots els grans mitjans de comunicació van caure a la trampa, tots es van apuntar al missatge oficial, a Euskadi, s’havia produït un miracle, tots s’havien convertit en fans del Borbó.

Des del El Mundo, ABC i tota la caverna mediàtica espanyola , però també La Vanguardia, El Periodico, Avui, e-noticies i molts més mitjans van publicar la notícia sense cap mena de contrast o anàlisis.

Ha tingut que ser un entrada en el seu blog per part del President del PNB, Iñigo Urkullu que ha fet obrir els ulls a la manipulació informativa per part del Govern Basc. Alguns mitjans corregiran el que van publicar, però altres practicaran el silenci. La televisió basca va perdre respecta a l’any anterior, més de 11 punts d’audiència i només un 13,5 % dels bascos van veure el missatge. Una pèrdua evident d’espectadors que s’ha venut com un èxit de l’espanyolització de l’actual Govern Basc.

Com diu López Tena en el seu darrer article “"no cal perdre ni un segon per sortir a TV3 o a La Vanguardia, els mitjans de l'establishment no només són irrellevants en una campanya local i comarcal arran de terra, són contraproduents". Els fets li donen la raó, alguns mitjans són contraproduents.