Qui és en realitat Carme Chacón? (1)

Segons l'informe de l'ambaixador americà que ha filtrat wikileaks la Carme Chacon és una persona immadura. Aquesta descripció però no s'ajusta a la veritable Carme Chacón que vaig poder conèixer a Madrid durant els quatre anys que vam compartir legislatura al Congrés. Vicepresidenta primera del Congrés per ordre directe de Zapatero, amb la missió d'intentar controlar al President del Congrés, el sempre sorprenent Manuel Marín, feia de salvadora de tots plegats davant les sovintejades vanitats del President Marín, i tenia la pretensió de ser la cara amable del Congrés.

Vaig compartir algunes hores i algunes reunions amb ella, i puc assegurar que no li donaria mai l'esquena. Amb els relat de tres breus experiències que teniu dessota, cadascú podrà valorar la manca o no de criteri de l'ambaixador americà..

El primer exemple viscut és relatiu al seu baix perfil democràtic; encara recordo el dia que Joan Tardà va rebre una trucada de l'actual ministra de defensa, "Joan, et truco de part del José (Rodriguez Zapatero) si voteu la llei de la memòria històrica (avui podem comprovar que la llei ni tant sols serveix per anular els judicis franquistes) estem disposats a salvar Radio 4". En Tardà bona persona i integra li va contestar, després d'un petit silenci, Carme, aprovarem la llei si s'accepten les esmenes que tenim presentades i que reclamen la majoria d'associacions de la memòria històrica de tot l'Estat, clar i contundent com sempre Joan Tardà li va donà una lliçó de democràcia a la noia d'Esplugues.

El segon exemple també viscut, posa de manifest la manca de sensibilitat nacional i l'excés de prepotència; en un viatge del Congrés dels Diputats a la Cambra de diputats del Japó, al que vaig tenir la oportunitat d’assistir i que resta explicat en el llibre escrit conjuntament pels diputats d'Esquerra al Congrés "el més calent al front de Madrid", na Chacón, com a presidenta de la delegació, va presentar els diferents membres de la delegació al vicepresident de la Cambra japonesa, desprès de la seva introducció donà la paraula als membres dels diferents partits presents, vaig demanar la paraula i repetitivament me la va negar, mentre l'anava donant a la resta dels membres. Finalment i trencant el "protocol Chacón", vaig parlar i vaig explicar el partit que representava i vaig parlar de la nostra voluntat d'aconseguir la independència de Catalunya per la via democràtica. Va finalitzar la visita i en el moment de pujar a l'autocar l'inefable Chacón em va etzibar una diatriba espanyolista de consideració, "si vols parlar d'independència que el viatge tel pagui el teu partit" una evidencia més del tarannà nacional espanyol.

Per últim recordar que Carme Chacón ha jugat un paper important en la desfeta del imperi PRISA, el seu company i actual marit, Miguel Barroso, ex secretari d'Estat de comunicació amb Zapatero, és una peça clau de l'aliança de Pedro J amb Mediapro per enfonsar el principal grup de comunicació i de suport, fins al moment, al PSOE. El resultat de tot plegat un veritable fracàs de l’esquerra espanyola, gràcies a la seva brillant estratègia, les televisions privades han caigut en mans de la dreta més arcaica (Tele5 absorbint la Cuatro i Antena 3 la Sexta).  Aquest cas resta explicat en el llibre del periodista José Díaz "Pedro J al desnudo" (pag 549). Un llibre recomanable per entendre les misèries del poder de les que, sembla ser, si fem cas de Miguel Barroso, l'entorn de Carme Chacón en forma part.

En un article anterior vaig donar per fet la vinguda de Carmen Chacón a Catalunya per tornar el PSC a l'orbita del PSOE, Quim Nadal és la persona encarregada de preparar-li la pista d'aterratge, és la fi del sector minoritari i catalanista del PSC. La tornada de Carme Chacón a Catalunya és també la prova evident que un català mai pot ser líder a Madrid. És també la prova evident que poca cosa tenim a fer amb Espanya. El PSC encara no s'ha donat compte que ha estat Zapatero i el PSOE que els han abocat al pou de l'abisme, han desistit de governar Catalunya per tornar a ser súbdits del PSOE i d'Espanya.

25 diputats agafats per la cadira

Avui el diari La Vanguardia fa un excel•lent reportatge sobre els 25 diputats i diputades del PSC a Madrid, engolits dins del grup parlamentari del PSOE. El diari pregunta a tots ells sí el PSC hauria de tenir un grup parlamentari propi. 11 d’ells, els més fidels (Román Ruiz(6), Sixte Moral(17), Daniel Fernández(1), Montserrat Colldeforns(0), Manel Mas(0), Isabel López Chamosa(4), Jordi Pedret(38), José Vicente Muñoz(23), Francesc Vallès(0), Anton Ferré(14), i Teresa Cunillera(0)) ho tenen clar, un no rotund, fins i tot l’actual Vicepresidenta del Congrés del Diputats Teresa Cunillera (una autentica supervivent de la política) li fot pel brot gros “ja ho hem discutit en els congressos del PSC, i sempre ha guanyat el NO”. Una manera clara i contundent d’advertir qualsevol diputat o diputada que discrepi públicament de les directrius del PSOE.

El millor de tot és veure el que han fet la resta dels diputats, els 14 restants (Carme Chacón, Meritxell Cabezón(5), Meritxell Batet (3), Joan Canongia(1), Joan Carles Corcuera(7), Dolors Puig(6), Joan Ruiz(67), Montserrat Palma(20), Àlex Sáez(41), Juli Fernández(2), Fèlix Larrosa(28), Esperança Esteve(47), Lourdes Muñoz(17) i Lluïsa Lizarraga(10)) és van negar a contestar la pregunta. Un silenci que vol dir moltes coses, però sobretot una, la por a perdre la cadira en les properes llistes.

Com titula La Vanguardia, cap diputat socialista elegit pel PSC al Congrés s’atreveix a reclamar grup parlamentari propi. Sense cap mena de dubte la por a les represàlies té un efecte definitiu en la no contesta dels 14 que s’han negat a contestar, fins i tot dels 11 que diuen no, una part important ho diuen per quedar bé amb la direcció socialista.

De veritat cap d’aquests 25 diputats i diputades del PSC són prou valents per dir el que pensen? Cap d’aquests 25 electes són capaços de defensar el PSC de veritat? Cap d’aquests 25 electes del poble de Catalunya són capaços de pensar en benefici d’aquest poble que els ha votat? Tots ells són robots al servei del PSOE? No m’ho crec, per un cop tingueu la valentia de dir les coses pel seu nom, per un cop sigueu fidels al servei d’aquest poble que us ha elegit.

Una dade més: Entre parèntesis el nombre d'iniciatives parlamentaries d'squests diputats i l'enllaç amb les dades

Rubalcaba: “Qui fa un pols a l’Estat, el perd”

Mentre estem entretinguts amb la nefasta actitud dels controladors aeris que ha portat el caos als aeroports de tot l’Estat, Rubalcaba i el seu equip han provat com és reacciona davant l’aplicació de l’article 116 de la Constitució Espanyola, on és regula els estats d’alarma, excepció i setge.

Rubalcaba és el gran provocador, i com a mostra les seves paraules referides a la vaga salvatge dels controladors aeris, “Qui fa un pols a l’Estat, el perd” una prova més que evident que la solució a l’aturada de l’espai aeri ha estat aprofitada per provar altres situacions.
No poden caure en la versió oficial, el Govern Espanyol ha deixat podrir el conflicte amb els controladors aeris, ha provocat arribar al caos per justificar les mesures presses, que a la vegada serveixen d’avis per navegants, siguin plans Ibarretxe, siguin referèndums pel dret a decidir o altres accions contra la sagrada unitat de la pàtria espanyola.

Rubalcaba i els seus, des de la Ministra de Defensa la catalana Carmen Chacón i el cap del CNI, general Felix Sanz i el seu equip estudiaran tota la informació generada i valoraran la minsa reacció política i social en contra de l’estat d’alarma decretat per decret. El silenci dels líders polítics catalans i dels mateixos ciutadans amb honroses excepcions, generen informacions valuoses als serveis d’intel•ligència de l’Estat, han pogut comprovar que una mica de caos comporta que els ciutadans vegin positiu la proclamació de l’estat d’alarma avui, i el d’excepció o de setge demà. Un simple viatge de plaer perdut genera simpaties a favor de l’autoritarisme, i quasi ningú gosa criticar la deixadesa del Govern Espanyol en deixar podrir el conflicte.

Com volem declarar la independència, si per un bitllet d’avió perdut consentim a l’enemic el seu atac? Ministra Rubalcaba: farem el pols a l’Estat i el guanyarem

“Els bons” de la independència

La decisió del Conseller d’Economia i Finances de buscar liquiditat entre els ciutadans amb l’emissió de bons al 4,75% seria una molt bona noticia pels ciutadans, sobretot si les entitats financeres no cobrant comissions d’usura i si tot plegat fos una qüestió puntual, però malauradament la decisió forma part del drama que viuen les finances de la Generalitat.

L’emissió de bons va acompanyada d’una altre decisió de molt negatives conseqüències per la ciutadania, tal i com publicava en un breu el diari La Vanguardia aquest dissabte. Parlem d’una ordre del Govern pel que es produeix una retenció del 80% dels saldos “no disposats, no retinguts i si compromesos” en poques paraules el Conseller Castells davant la gravetat de la situació ha bloquejat sense previ avis les partides de tots els departaments.

L’ordre del Conseller Castells que no va ser traslladada dins dels acords públics del Consell Executiu de 5 d’octubre és d’una gran duresa i ha agafat per sorpresa als mateixos Departaments de la Generalitat.

Sota el títol “Acord de Govern, pel qual es disposa la retenció dels saldos pressupostaris” el document no porta cap signatura ni el nom de la Conselleria de Finances, consta de cinc punts i afecta a totes les Conselleries inclosos organismes autònoms, el Servei Català de la Salut, Institut Català de la Salut i l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials.

Amb aquesta ordre el Conseller Castells assumeix quasi tota la gestió real de les Conselleries, és el Departament d’Economia i Finances l’únic que pot aprovar excepcions a l’ordre aprovada.

L’acord és d’una gran gravetat i mereix que el Conseller Castells doni explicacions públiques de la situació. Quin són els motius? Madrid no acompleix els acords de finançament? El pressupost aprovat en el seu moment no era real? És veritat tal i com diu la Camara de Comerç que Espanya ens deu més de 2000 milions d’euros per inversions no fetes? Com afectarà a les entitats, persones empreses l’odre aprovada? Quants mesos es retardaran els pagaments per aquesta decisió?

Tot plegat demostra que ens trobem davant la fi del model de relació amb Espanya, davant la crisi, Espanya ja no ens serveix, el cost d’aquesta relació és inassolible i ja és hora de dir les coses pel seu nom. Seguir amb l’autonomisme i la dependència amb Espanya ens aboca a la decadència, l´’únic camí possible és la de tenir un Estat propi que ens permeti gestionar el país d’una vegada per totes.

Zapatero va enganyar a Mas a la Moncloa i Zapatero ha enganyat el tripartit no pagant els acords de finançament i no executant les inversions compromeses, ara no cal buscar culpables, ara cal dir les coses pel seu nom i afrontar el repte d’assumir l’Estat propi. Negar aquesta realitat és pura decadència,

El joc brut d’Espanya (4)

Corbacho amenaça amb la violència als independentistes

Encara no l’han fet plegar?

Veneçuela dubta que les declaracions dels detinguts hagin sigut voluntàries

Els detinguts denuncien tortures i Rubalcaba exprimeix les detencions

Cada cop més personalitats demanen la legalització de l’Esquerra abertzale