De Madrid 2016 a Barcelona 2020

Rio 2016 pot acabar amb la carrera política de dos polítics espanyols amb estrella, per un costat l’alcalde de Madrid Ruiz Gallardón que pot pagar molt car l’error de no haver estat prou llest per esperar a presentar la candidatura al 2020, cosa que si han fet ciutats com París, sabedores que dos jocs olímpics seguits al mateix continent és molt difícil. La difícil situació econòmica de Madrid (7.000 milions d’euros d’endeutament, la ciutat més endeutada de l’Estat) el va portar a un doble salt mortal i s’ha quedat sense xarxa protectora.

La tigressa Aguirre aprofitarà, sens dubte, la derrota i malgrat que Gallardón va aconseguir una victòria pel control de Caja Madrid (el jutge de moment li va donar la raó en el recurs), el cop per la derrota de Copenhaguen i la greu situació econòmica se’l pot emportar per endavant.

Però un segon polític pot també rebre les conseqüènciesde l’error de Madrid, el President del Govern, Rodríguez Zapatero pot haver entrat en caiguda lliure; es va apuntar a la festa de Madrid sense cap visió estratègica, sense cap directriu clara i, juntament amb Gallardón, va pensar que amb els Jocs s’acabarien els seus problemes; amb els Jocs taparien tots els problemes greus que té l’Estat Espanyol, l’espanyolisme més ranci tornaria a guanyar la batalla de la diversitat, de l’estatut, del finançament i una Espanya, “grande i libre” tancaria el model autonòmic definitivament.

“ A por ellos, a por ellos” cançó bandera de la candidatura de Madrid que és un cant evident en contra de l’esperit de la carta olímpica, “el més important és participar” i sembla que la classe dirigent de Madrid i d’Espanya mai ho han entès, ells volien el jocs per atonyinar al contrari i sobretot a la diferència, incompatible amb l’olimpisme.

Davant de tot plegat ara és l’hora de la dignitat, ara és l’hora de plantejar que Barcelona torni a organitzar uns jocs olímpics, com a capital d’un país independent i amb les seleccions catalanes reconegudes. Cal que Barcelona presenti candidatura i que es comenci a preparar. A la xarxa diferents grups ja ho demanen (Barcelona 2020 i la pagina de fans de Barcelona 2020, capital d’un país independent), els propers candidats a l’alcaldia de Barcelona tenen la paraula. Necessitem tenir referents i objectius, i Barcelona i Catalunya tenen quelcom que no té ni Madrid ni Espanya: modèstia, feina feta i sobretot dret a decidir el seu futur.

Akasvayu i Caixa Girona

A diferència del que va passar quan el projecte de bàsquet a l’ACB de nom “AKASVAYU” va fer figa, on la societat civil gironina i bona part del poder polític gironí van sortir en tromba demanant ajuda i exigint la implicació dels estaments públics, la desaparició de la Caixa de Girona, ha comportat tot lo contrari, excepte algunes honroses excepcions, el silenci ha dominat el panorama gironí. Com és possible que mitja Girona es mobilitzi per salvar un equip de bàsquet, patrocinat en la seva darrera etapa per una empresa dedicada a l’especulació amb el vist i plau pel poder dels intocables gironins que portent 30 anys adormint les comarques gironines? i pel contrari el silenci domini majoritàriament la desaparició de la Caixa de Girona. Què és més important mantenir artificialment un equip de bàsquet, que ha costat molts diners a les administracions públiques, o mantenir una Caixa de Girona al serveis dels seus ciutadans? L’estil gironí de fer política els darrers 30 anys, ha estat nefast pels interessos generals dels gironins. El  “Girona rai” ens ha adormit una mica a tots i això explica la manca de reacció davant d’una fusió, dirigida des de Madrid amb el vist i plau entusiasta de la Conselleria presidida per l’Antoni Castells, on és una demostració palpable de la manca d’autoestima, menys mal que en els darrers dies han començat a sorgir veus crítiques davant una fusió ràpida i silenciosa que no garanteix cap viabilitat. Veus crítiques que han provocat les primeres reaccions i una incomoditat a dins del PSC gironí, que veuen amb preocupació aparèixer com els liquidadors de l’entitat gironina. Una cosa s’ha guanyat, la fusió no és pot fer amb presses i d’amagat,  sense transparència; ara caldrà plantejar un debat i veure si no existeix cap més solució, sobretot si la fusió és ineludible que la nova caixa garanteixi el futur i el servei a la societat gironina.     

La Girona adormida

La fusió de les caixes catalanes va camí de convertir-se en un procés ”manu militari”; una autèntica LOAPA financera ideada per Madrid i acceptada pel PSC per liquidar el model de caixes catalanes, totalment diferenciat del model espanyol. Un procés que perjudicarà el teixit productiu català i en pagaran les conseqüències els emprenedors i la petita i mitjana empresa catalana i els ciutadans en general.

Excepte honroses excepcions, però no suficients, la societat catalana i gironina en particular ha estat tèbia davant el projecte del Govern Espanyol de liquidació del model català de caixes, mitjançant el FROB (diners obtinguts principalment de l’espoli fiscal als PPCC). Tots sabem que el FROB retalla competències de les CCAA, el mateix Conseller Castells ho va confirmar i resulta que encara estem pensant si es presenta recurs d’inconstitucionalitat.

Com molt be han afirmat alguns dels principals economistes del País, la fusió de caixes no garanteix en cap cas la seva viabilitat, pel contrari garanteix que un cop fusionades, la seva desaparició de forma premeditada serà un fet i sobretot significarà la pèrdua de la lliure competència i de la seva territorialitat.

En el cas de les comarques Gironines, però adaptable a altres territoris, la reacció davant aquesta desaparició per decret ha estat minsa, fins i tot la premsa arrelada a aquesta comarca gironines en un anàlisis simplista ho accepta amb un “no hi ha remei”; és també la resposta de bona part de les cúpules empresarials i de bona part de la intel•lectualitat, i com no dels sindicats tradicionals representats a les caixes catalanes, més preocupats d’unes prejubilacions que no pas del futur del territori.

Aquesta situació demostra que cal una sacsejada a la societat civil. Portem masses anys amb les mateixes persones als mateixos llocs de poder, això ha contribuït a crear una Girona adormida, com va dir algú “Girona rai” que ens ha fet molt de mal; ens ha deixat sense capacitat de lluita davant situacions crítiques com aquesta, quasi ningú es mou i es dóna tot per fet, en aquest cas la fusió i desaparició de la Caixa de Girona.

Ens rebel•lem davant tant conformisme, ens rebel•lem davant tant silenci, volem i creiem que és possible una altre manera de fer les coses, que és possible obtenir una sortida. Ens calen líders capaços de dir les coses pel seu nom, polítics, empresaris, sindicalistes, intel•lectuals,... que tinguin ganes de lluitar i creure’s una Girona millor i molt més ambiciosa.

Els independentistes volen votar ERC

Una recent enquesta del diari PUBLICO, del grup Mediapro, feia despertar les alarmes dins del partit republicà. Una pèrdua de 10 diputats (de 21 a 11) d’entrada és un dur cop a la nova direcció encapçalada per Joan Puigcercós, però a la vegada és una oportunitat i un avís.

Oportunitat perquè l’enquesta deixa molt clar que els possibles votants d’ERC no hi veuen alternativa, majoritàriament és quedaran a casa o votaran per un vot útil i momentani cap a CiU; no veuen cap opció de futur en les opcions tipus Reagrupament de l’ex-republicà Joan Carretero. Per aquest motiu, l’enquesta és també un avís en el sentit que els votants perduts dels republicans, majoritàriament volen tornar-los a votar però exigeixen més fermesa, més contundència i un full de ruta clar i sense por.

ERC encara hi és a temps. Recuperar l’electorat republicà passa per prendre decisions importants per part de l’actual direcció. Els independentistes volen una ERC forta, sense complexes i un lideratge ferm amb una direcció que no li tremolin les cames a l’hora de prendre decisions.

Dubtar en aquest moment, pot ser mortal pels republicans i una oportunitat per la resta de partits polítics d’abraçar un espai que fins ara semblava intocable. Arenys de Munt no és una anècdota; qui no entengui el que pot representar la celebració d’aquest primer referèndum perdrà una oportunitat històrica de liderar l’independentisme.

Vull la Independència.......

Per tal que els nostres fills tinguessin els ordinadors gratuïts, tant senzill com això, un país independent a l’Europa moderna garanteix molt més la felicitat dels seus ciutadans, que no una realitat nacional com la nostra, depenent d’un estat que tant sol ens vol per pagar i perquè servim a les glòries d’Espanya.

L’anunci de la Conselleria d’Ensenyament de que la introducció de les aules 2.0, comporta que els pares catalans paguin 150.-€ és una evidència més de l’alt peatge que tenim que pagar per dependre d’Espanya, una prova més de la discriminació que patim perquè ells saben que de veritat no som espanyols i no som de fiar.

Vull la independència perquè a Europa respectarien la nostra cultura del foc; vull la independència perquè els nostres pagesos tindrien veu a Europa, vull la independència que uns país solidari com el nostre decidiria com distribueix la solidaritat d’una manera molt més eficaç; vull la independència per poder decidir una resposta a la crisi molt més eficaç; vull la independència per poder celebrar les victòries dels nostres esportistes com a pròpies; vull la independència per poder aplicar la llei de la dependència en la seva totalitat; vull la independència per poder gestionar els nostres aeroports en clau estratègica catalana; vull la independència perquè estic fart de pagar i pagar peatges; vull la independència per poder anar al cinema i veure les pel•lícules en llengua catalana; vull la independència per poder anar pel món i dir quan m’ho preguntin que sóc català; vull la independència per poder parlar en català a les institucions de la Unió Europea; vull la independència i d’aquesta manera eliminar l’impost de successions i moltes més coses que no són cap utopia però que ens permetrien viure molt millor.

Vull simplement decidir, vull ser simplement feliç