Mentre Espanya decideix, a Catalunya ens tirem els plats pel cap

El Periódico va disparar sobre el cas Palau de la Música i la seva vinculació amb CDC, i tot un seguit de retrets entre la classe política han omplert els mitjans de comunicació, i això passa en un dels moments més delicats de la relació entre Espanya i Catalunya, en un dels moments decisius del futur d’aquest petit país.

Aquest diumenge l’altre diari coautor de l’editorial autonomista, parlem de La Vanguardia, posa a la portada la corrupció del cas Pretòria, amb dades noves que treuen a la llum la corrupció en un dels feus del PSC, a Santa Coloma de Gramanet i a bona part del Baix Llobregat.

Són casuals les dues portades? No serà tot plegat un intent de distreure i amagar els problemes reals que tenim com a País? No val a badar, estem en contra de la corrupció i els corruptes, cal lluitar i denunciar amb totes la de la llei a tots aquells que utilitzin la política per lucrar-se, però no podem caure a la trampa d’aquells que no volen que el debat del nostre futur sigui el debat del dret a decidir.

Però si malgrat tot tenim que denunciar i investigar la corrupció, fem-ho bé, fem-ho com cal, constituïm una comissió d’investigació dels casos Palau de la Musica i Pretòria, portem a investigació els Millet, Luigi, Bertomeu i Prenafeta de torn i fem-ho amb orgull de país. No tenim una Oficina antifrau? que faci la feina i la faci ràpida. El que no podem fer és que mentre Espanya decideix, mentre Espanya ens espolia, mentre Espanya continua sent corrupte, nosaltres ens tirem els plats pel cap, i ens debilitem amb les nostres misèries.

"Els pelotazos" de la gent del Sandro (1)

Manuel Arroyo (Dorna) (pagina en castellà) tot un personatge amb interessos al món dels drets televisius és una persona clau a la candidatura de Sandro Rosell. Pot ser membre de la junta del Barcelona una persona amb un historial com aquest, amb interessos personals amb els drets de TV? Com vetllarà pels interessos del Barcelona?

Aquest és l’enllaç amb la noticia “el pelotazo de les motos” que no surt, ni sortirà a la pagina oficial del Sandro, amb persones com aquesta la candidatura de Sandro Rosell perd credibilitat, no podem acceptar membres de la futura junta del Barça tinguin interessos privats que acabaran perjudicant el club.

No malbaratem la feina del Joan Laporta, no tot el que toca Sandro Rosell és net, malgrat ho sembli, la realitat és complicada i cal dir les coses pel seu nom.

El fracàs d’Hereu demostra l’èxit de les consultes populars per la independència

Més de tres milions d’euros per garantir un dels nyaps més greus dels darrers anys; el fracàs de la consulta sobre el futur de la diagonal, que avui ja ningú nega, ha posat en valor les consultes per la independència.

Malgrat tot, l’esforç realitzat per part del govern municipal no han pogut ni tant sol garantir la credibilitat de la consulta. Si a sobre li afegim la ridícula participació i que la proposta defensada per l’alcalde Hereu pot sortir derrotada, el fracàs es pot considerar d’alta volada. Un fracàs que exigeix responsabilitats polítiques.

Què diran ara els grans mitjans de comunicació, com La Vanguardia i El Periódico, sobre les consultes per la independència? Seguiran gosant ridiculitzar la feina de la bona gent d’aquest País? Seguirà el silenci informatiu sobre la mobilització popular més gran que s’ha fet mai?

Algú dubte que la consulta per la independència a Barcelona tindrà més participació, més credibilitat que la consulta nyap de la Diagonal? Què no garantiríem amb la meitat dels diners que s’ha gastat Hereu?

Què diran ara aquells partits polítics, analistes i cronistes que han criticat i s’han mofat de les consultes independentistes? Què dirà ara Joan Ferran, Iceta i cia? Què n’aprenguin. Aviat els ciutadans de Barcelona podran votar amb garanties pel seu veritable futur, sort que no serà Hereu qui l’organitzi.

Encara no s’ha suspès la consulta de la Diagonal?

El nou model de consultes ideat per l’aparell socialista a l’Ajuntament de Barcelona vol trencar els esquemes, tot val per tal de salvar la cadira a l’alcalde, centenars d’euros pagats i esforços immensos per fer una consulta que no passa la més mínima prova de qualitat democràtica.

Com ha denunciat el directe!cat, amb un sol clic s’ha desmuntat la consulta. S’ha demostrat que qualsevol persona pot votar per una altre, qualsevol persona que tingui el DNI o passaport i la data de naixement pot votar. És a dir, qualsevol persona que conegui les dades esmentades pot votar per una altra; jo puc votar pel meu fill, pel meu avi, per la meva parella, pel veí, pels companys de la feina, de l’entitat, per qualsevol personatge públic que tingui les dades a la xarxa,... tot plegat una tupinada lamentable. En definitiva, no es garanteix el principi democràtic d’una persona, un vot.

La denuncia feta des del directe!cat no és cap suplantació d’identitat com diu l’Ajuntament de Barcelona. És una denuncia en tota regla contra el frau de la consulta ideada des de la Casa Gran; la denuncia ha permès posar al descobert la poca credibilitat de l’Ajuntament. Malgrat totes aquestes denuncies, l’Ajuntament de Barcelona diu que no passa res i tot segueix igual. Com és possible que no s’aturi aquest simulacre de consulta? Com és possible que no s’assumeixin responsabilitats polítiques per aquest nyap? Com és possible el silenci de certs poders i d’alguns mitjans de comunicació davant aquesta tupinada? Si fins i tot l’alcalde Hereu no va poder saber si havia votat.

Amb aquests precedents, tots aquets que avui accepten aquest frau que callin quan es celebrin les consultes per la independència. A mesura que avança la setmana de la consulta sobre la Diagonal es demostra l’èxit democràtic i participatiu de les consultes per la independència; amb molt pocs recursos han aconseguit garantir la fiabilitat del model i han aconseguit molta més participació.

El que hauria de fer el Sr. Hereu és demanar disculpes i suspendre la consulta fins que es garantís la seva qualitat democràtica i, si no en sap o necessita ajut,que cridi a en Lopez Tena i l’Uriel Bertran, segut que tot aniria millor.

Volem sentència ja,

Espanya no ens vol i quasi tothom ho sap; des del President Montilla fins a la resta de dirigents polítics passant per la societat civil, tots sabem que Espanya només ens vol callats i submisos. Per què seguim perdent el temps en defensa d’un estatut que està mort i liquidat? Tant ho saben que fins i tot alguns analistes asseguren que s’ha pactat que la sentència no es faci pública fins després de les eleccions nacionals catalanes. Si això no és un engany a la ciutadania, que vingui algú i ho digui.

Anar a les eleccions sense la sentència és amagar la realitat, abaixar el cap i acceptar que Espanya segueixi fent el mateix de sempre, utilitzar Catalunya per aprofitar-se. Però encara és més greu que els grans partits catalans acceptin i vulguin aquesta nova pressa de pèl. Amb aquesta actitud demostren tenir por a la sentència ja que els deixa al descobert les seves vergonyes, les seves misèries i les seves renuncies.

No perdem més el temps fent cartes i adhesions a un estatut que mai serà aprovat per Espanya, no perdem més el temps esperant allò que ja no pesarà. Espanya no es creu ni tant sols l’Estat autonòmic; aquesta és la crua realitat, com més tardem en acceptar-ho més ens costarà obtenir la nostra llibertat plena.

Mentre els nostres líders dubtin, Espanya s’aprofita i ens va espanyolitzant a marxes forçades: homenatge a Samaranch, gran premi d’Espanya, negar el dret a la nostra llengua, el no reconeixement de les nostres seleccions, la sagnia del nostre espoli fiscal, incompliment de les inversions per part d’Espanya,... i no s’aturen. Només exercint el nostre dret a decidir, amb líders sense complexos, podrem sortir victoriosos.