Com de fàcil, alguns són manipulats

Diuen que la manca de notícies facilita la manipulació, però el que ha passat amb la reproducció per primera vegada per ETB dels tradicional discurs de Nadal del Rei d’Espanya és la demostració palpable de la feblesa dels nostres mitjans de comunicació i de part de la mateixa societat.

A partir d’un comunicat de la mateixa televisió basca, on van vendre que el discurs del rei va ser un èxit d’audiència, tots els grans mitjans de comunicació van caure a la trampa, tots es van apuntar al missatge oficial, a Euskadi, s’havia produït un miracle, tots s’havien convertit en fans del Borbó.

Des del El Mundo, ABC i tota la caverna mediàtica espanyola , però també La Vanguardia, El Periodico, Avui, e-noticies i molts més mitjans van publicar la notícia sense cap mena de contrast o anàlisis.

Ha tingut que ser un entrada en el seu blog per part del President del PNB, Iñigo Urkullu que ha fet obrir els ulls a la manipulació informativa per part del Govern Basc. Alguns mitjans corregiran el que van publicar, però altres practicaran el silenci. La televisió basca va perdre respecta a l’any anterior, més de 11 punts d’audiència i només un 13,5 % dels bascos van veure el missatge. Una pèrdua evident d’espectadors que s’ha venut com un èxit de l’espanyolització de l’actual Govern Basc.

Com diu López Tena en el seu darrer article “"no cal perdre ni un segon per sortir a TV3 o a La Vanguardia, els mitjans de l'establishment no només són irrellevants en una campanya local i comarcal arran de terra, són contraproduents". Els fets li donen la raó, alguns mitjans són contraproduents.

Godall o Rosell?

Un Barça compromès amb Catalunya o un Barça compromès amb Espanya, aquesta serà la confrontació de les properes eleccions a la presidència del FC Barcelona. En aquesta confrontació veurem molt joc brut, un joc brut que alguns ja han començat a practicar, utilitzant els diners per manipular mitjans de comunicació contra Joan Laporta i el candidat continuista.

Alfons Godall representa mantenir la feina feta per la junta de Joan Laporta, una junta compromesa amb el País, amb les seves seleccions, amb la seva cultura i llengua i ha aconseguit fent País el millor Barça de la història.

Sandro Rosell representa tornar als temps passats, un Barça “anacional”, una Barça pels mateixos de sempre; la seva candidatura és un retorn al passat, és un pas enrere que lamentablement compta amb el suport dels grans grups de comunicació i de bona part del botiflers d’aquest País.

La resta de candidats són elements secundaris. Alguns, fins i tot, li fan el joc a la candidatura de Sandro Rosell, només aspiren a evitar que Alfons Godall guanyi les properes eleccions. Sandro Rosell utilitza el seu poder per practicar el joc brut i, per fer-ho, utilitza certs mitjans de comunicació ( setmanari GOL i altres) i alguns periodistes (Pere Escobar i cia) que s’hi presten per desgastar a l’actual junta i presentar-se com l’home ideal per dirigir el Barça.

Carregant contra Joan Laporta, Rosell amaga el seu entorn, amaga la gent que l’acompanyarà a la seva candidatura, gent de perfil nul nacionalment, del sector negocis i de perfil anticatalà, i sobretot amaga els seus interessos comercials que són contraris a l’esperit del Barça; ja en el seu moment els seus interessos van posar en perill el fitxatge de Samuel Eto’o, no fos que el seu amic (de relacions comercials) Florentino Pérez s’enfadés.

Sandro Rosell s’aprofita de la seva ambigüitat, de la voluntat de cert poder que vol acabar amb el compromís del Barça amb Catalunya, per això no val a badar. Cal que tinguem els ulls ben oberts davant el joc brut contra Laporta, Godall i els qui li donen suport, no sigui que perdem pel País i la seva llibertat el principal referent internacional.

Laporta, un independentista pel millor Barça de la història

“tot guanyat, tot per guanyar”

Sis copes pel millor Barça de la història, l’han acabat convertint en el millor equip del món, reconegut per tota la crítica mundial, fins i tot per la premsa esportiva espanyola més ultra nacionalista. Un reconeixement especial per en Pep Guardiola, per la seva feina i el pel seu treball i, sobretot, per la defensa de la mateixa dignitat nacional “tenim una llengua pròpia.”

Tot fet sense complexes del que és i representa el Barça per la seva nació, CATALUNYA. Malgrat els atacs rebuts per la seva valentia, el President del FC Barcelona, Joan Laporta ha donat una lliçó de servei al País que ha incomodat al poder de sempre, a tots aquells que volen que el País no es mogui massa, que tot continuï igual perquè res no es mogui, perquè el poder establert segueixi fent negoci de la submissió a Espanya.

Per aquets motiu, són molts els que se senten incomodes per no poder utilitzar el Barça com equip espanyol i volen acabar amb l’era Laporta, retornar el Barça a l’anormalitat nacional. Per aconseguir-ho estan disposats a tot, a posar molts diners, a mentir, a espiar la vida privada del mateix President Laporta, tot per evitar que el Barça sigui part de l’empenta cap a la independència.

Per fer-ho, intenten presentar un candidat fosc i dòcil, amb interessos comercials amb Florentino Pérez i sense perfil nacional, a qui han envoltat de tota una colla de sapastres disposats a trair el País. El personatge triat, un yuppy, Sandro Rosell el mateix que volia portar d’entrenador del Barça a Scolari, no perquè fos interessant futbolísticament, sinó que el portava per compromisos comercials. Uns compromisos comercials que van estar a punt de costar que Eto’o no vingués al club, no fos cas que el seu soci i president del Madrid s’emprenyés.

Joan Laporta no pot tornar a ser President del FC Barcelona, som tant papistes que posem límits al seu mandat, malgrat ser el millor President de la Història del Club; pel contrari , som incapaços de posar límits als nostres politics que no sempre es mereixent que es perpetuïn al poder. Joan Laporta ha tingut la valentia i l’ambició necessària per exercir de català i posar el Barcelona al servei de la causa nacional catalana. Ho ha fet des de l’èxit, ara ens cal a nosaltres, els socis i seguidors del millor club del món de treballar per impedir que els botiflers malbaratin el somni, el dret a la nostra llibertat.

O ets Espanyol o ets Català

En aquest País tenim la tendència a l’esquizofrènia col•lectiva, sobretot quan alguns teòrics pares de la pàtria espanyola moren. Ens va passar en el covard assassinat per part d’ETA de l’Ernest Lluch i ens ha passat en la mort d’uns dels pares de la Constitució “Espanyola” en Soler Tura. El nostre condol per endavant.
Però cal separar el dolor per la mort de les persones, de la feina feta. No fer-ho és falsejar la realitat. La mort no pot amagar el treball, la feina i el servei al País sigui a Espanya o Catalunya. Però sobretot cal ser fidels a la realitat.

Si Ernest Lluch va ser un dels pares de la famosa LOAPA (llei per dinamitar l’autogovern de Catalunya), Soler Tura va ser un dels pares de la Constitució Espanyola, on va defensar clarament un visió anticatalana d’aquesta constitució. Avui patim aquell greu error de la transició on per ser solidaris amb Espanya alguns van renunciar a Catalunya.

Obrir les portes de la Generalitat per acollir la capella ardent de personalitats de la política espanyola deu ser el políticament correcte, però veure com “grans amics” de Catalunya com el Princep Felip, Jiménez de Parga, el fill d’Adolfo Suarez o la ministra autora de la venjança de l’arxiu de Salamanca fan gala del seu espanyolisme a la seu del govern del nostre País, ens dol.

I pel contrari, els veritables patriotes del País els hi neguem el dret a ser herois a la seva terra, amaguem masses vegades a tots aquells que fins i tot han donat la vida en la defensa de la nostra dignitat.

És, aquesta Constitució Espanyola, la que ens impedeix exercir el dret democràtic i inalienable a decidir; és la que no permet anular el consell de guerra indigne contra el nostre President Lluís Companys i els milers de consells de guerra que van comportar l’assassinat de milers de patriotes catalans, és la que cada dia ens fa més pobres, és la que dia a dia ens vol impedir la nostra llibertat, és la que ens impedeix que guanyem al Palau Sant Jordi la Copa Davis de torn i a la que tenim dret...........

On eren La Vanguardia i El Periódico?

Avui ja sabem que la famosa editorial “La dignitat de Catalunya” té autors i ha estat dirigida des de la seu socialista del carrer Nicaragua. L’encàrrec li va ser fet al director del diari socialista de referència Rafael Nadal (El Periódico) i a Pepe Antich (La Vanguardia) que van posar-se mans a l’obra i van encarregar a homes de la seva confiança una editorial que podés ser signada per una bona part dels mitjans de comunicació. Si algú té dubtes del que diem, els hi recomanem quees fixin en les imatges dels actes d’aquest cap de setmana del PSC, on s’ha repartit en adhesius amb marca PSC, el títol de l’editorial.

La jugada els hi ha sortit rodona. L’impacte de la fita ha superat totes les previsions, la reacció fatxenda de Madrid encara ha enfortit una editorial que si s’ha analitza no diu res de nou, tot el contrari, obra la porta a l’acceptació d’algunes retallades per part del Tribunal Constitucional.

L’editorial a la que molts, fins i tot alguns independentistes li han donat suport, és una jugada mediàtica per preparar el terreny a una retallada estatutària. Creiem sincerament que moltes de les adhesions han estat fruit de l’èxit mediàtic que no de la reflexió de la seva lectura.

Es fa difícil d’entendre com algunes de les adhesions d’entitats i mitjans de comunicació significatius del sobiranisme conviuen amb altres que en el moment de la veritat van anar en contra de la defensa de l’únic estatut que manté la dignitat de Catalunya, l’aprovat el 30 de setembre de 2005 per l’amplia majoria del Parlament de Catalunya.

Poques veus s’han mostrat crítiques amb una editorial que malmet la paraula dignitat, entre els mitjans de comunicació Vilaweb i directe.cat, entre els polítics els independentistes extraparlamentaris i ERC mitjançant el seu President Joan Puigcercós, alguns articulistes i blocaires, i alguns grups a les xarxes socials (La dignitat de Catalunya: Estatut, no gràcies, ara Independència), que han de compatir amb desigualtat de condicions amb una brutal campanya mediàtica dels dos diaris autors de “la històrica gesta.”

Els autors intel•lectuals de l’editorial, la Vanguardia i el Periódico, van deixar sol en el moment de la veritat l’Estatut del 30 de setembre, i van carregar contra tots aquells polítics que eren maximalistes en la defensa de la veritable dignitat del País. Van pressionar i van donar cobertura als sectors poderosos per convèncer al líder de CiU, Artur Mas, perquè acabés acceptant la retallada estatutària.

És preocupant que una editorial per encàrrec partidista amagui el debat real. L’editorial ens vol fer creure que és acceptable l’Estatut retallat; l’editorial vol amagar el debat de les consultes, el debat del dret a decidir; l’editorial vol que una vegada més els catalans siguem submisos als designis de Madrid.