ERC trenca l’estratègia de CiU i PSC

L’impuls que Joan Puigcercós ha donat a la postura dels republicans al finançament, ha deixat descol•locats als dos grans partits catalans.

Tant el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, com el responsable d’estratègia política de CDC, David Madí, estaven tranquils ja que tot seguia segons els plans establerts.

El PSC donava per fet que els republicans acabarien dient sí a la proposta trampa del finançament presentada pel tàndem Zapatero/Solbes i, per tant, es garantien un final de legislatura plàcida.

CDC també donava per fet que aquest seguiment, per part dels republicans del PSC, els hi donava molt de marge per recuperar votants independentistes; entrava clarament en acció la Casa Gran del Catalanisme i els altres invents de la factoria Madí.

Però els designis dels deus republicans han trencat les malèvoles estratègies. Avui, el President d’ERC ha fet saltar la banca, fins i tot els sectors crítics interns han valorat positivament l’actitud generosa, contundent i clarificadora de la direcció sorgida del darrer congrés.

Comença una nova etapa. Tot és molt més obert, però tant el PSC com CiU haurien de canviar les seves estratègies. ERC no es tornarà a empassar les culpes de la incapacitat dels partits de sempre per dirigir aquest País.

Uns, es van carregar l’Estatut per ordres del poder central i, els altres, el van esmicolar per una promesa d’assentar-se a la Presidència de la Generalitat. Ara toca més autoestima, ara toca una altre manera de fer , ara tocar creure en aquest País i la seva gent.

Sociovergència en el CAC

La polèmica per les assignacions que ha fet el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i la pèrdua per part de la COPE d’algunes emissores ha tapat el problema més important, ha tapat l’acord de la sociovergència per potenciar el Grup Godó, el veritable guanyador de les assignacions del CAC.

Un grup Godó que té la virtut de quedar sempre bé amb el poder, tant si mana el PSC com CiU, només cal llegir la carta que acompanyava l’especial que el diari insigne del grup Godó va dedicar a l’obra de govern del President Montilla (previ pagament).

Carta signada pel director de la Vanguardia, en Pepe Antich que mostrava la seva eufòria per la manera de fer les coses per part del Govern d’Entesa, les mostres d’entusiasme per part del Grup Godó vers el Govern Montilla tenien un bon preu, i un obsequi extra, la concessió amplia de noves emissores de radio.

Fins i tot la carta de l’Antich no te pèrdua, lloa a Montilla i les àrees de govern en mans socialistes, aprofitar per donar una visió socialista de la situació i malgrat això el diari que dirigeix no s’atura a l’hora de criticar Esquerra d’una manera sobre dimensionada.

Per tot això veiem amb preocupació l’entesa d’interessos entre el Grup Godó, PSC i CiU que posen en perill un model català i diferenciat de fer les coses.

Si afegim l’excessiu tractament per part de la Vanguardia a la reunió de Montilla i Duran, una reunió entre el principal partit de govern i un partit “extraparlamentari” comencem a entendre l’història d’amor entre Montilla i Antich.

Com deia recentment el mestre Puyal, quin és el projecte comunicatiu del Grup Godó respecte al País?

Catalunya Ràdio i Gaziel

Substituir a l’inefable Antoni Basses no és bufar i fer ampolles i aquest és el repte que té Neus Bonet aquesta temporada al capdavant dels Matins de Catalunya Ràdio. Alguns esperen amb candaletes que arribin els primers índex d’audiència que evidenciïn que Catalunya Ràdio té menys oients als matins.

Entre els qui ho esperen amb més ansietat hi ha el Grupo Godó i, naturalment, la Vanguardia. De moment, ja hi han posat el seu granet de sorra. Els fins no fa gaire tertulians als matins de Catalunya Ràdio s’han passat a RAC1. Entre els tertulians actuals no hi ha Francesc Marc Àlvaro, no hi ha Jordi Barbeta, no hi ha Jordi Juan i no hi ha José Antich.

El Grupo Godó no tolera que la ràdio nacional de Catalunya pugui fer ombra a la seva emissora RAC1. Una emissora de la que se serveixen descaradament cada matí per fer publicitat de tot el que diu el diari i, de passada, negar l’existència del Periódico, gran competidor de la Vanguardia. Per no parlar, ja del 20 minutos. Diari gratuït i, actualment,
més llegit que la Vanguardia. Si Gaziel fos viu, podria afegir a la seva història de la Vanguardia un capítol més. Aquest seria un capítol tan lamentable com tots els que explica Gaziel de la seva època de director i corresponsal. No desentonaria.

A més crisi, més polítiques socials

És en moments de crisi com els actuals quan els governants han de demostrar la seva vàlua. La ciutadania els hi demana que compleixin amb les seves tasques d’una manera eficient i transparent i, sobretot, que no s’amaguin rera paraules buides que no serveixen per a res.

Davant de les dificultats és quan els lideratges s’han de consolidar i és quan cal donar una imatje de fortalesa i de compromís, per tal que no es faci més gran la tan temuda desafecció política. Però, tot i així, n’hi ha alguns que no n’aprenen.

El PSOE espanyol està obsessionat en seguir venent fum pel què fa al finançament de la llei de la dependència, i la ministra Cabrera s’entesta en dir-nos que ells ja aporten prous diners. El que no diu però, és que les previsions que feren han quedat superades completament i que la memòria econòmica que es va presentar en el seu moment, no esperava l’allau de persones dependents que han demanat ser valorades.

A Catalunya ningú quedarà a l’estacada tal i com ha expressat la consellera Capdevila. Però cal fer evident la greu problemàtica en la que ens trobem, ja que si no arriben els diners pactats, el desplegament d’una llei tant necessària s’haurà d’alentir. Cosa que perjudicarà als de sempre, les classes populars del país.

Cal un gir clar en la política del Ministeri de Política Social espanyol. La negociació de la llei deia que l’estat hi havia de posar el 50 % i la Generalitat l’altre 50. I això no s’està complint. L’estat no paga i així no podem fer polítiques socials avançades.

Ara que el sistema econòmic ha entrat en crisi és quan els estats del benestar han de mostrar-se més forts que mai. Ara és quan hem de bastir models de protecció social que enforteixin la cohesió i donin oportunitats a tothom. La crisi econòmica provoca que molta gent es pugui veure evocada a la pobresa i això, un govern que s’anomena d’esquerres, no ho pot permetre.

La ministra Cabrera n’ha de prendre nota. Si no ho fa molta gent hi sortirà perdent. Molts i moltes vam considerar que la Llei de la dependència era un avenç fonamental i representava la consolidació de la quarta pota de l’estat del benestar. Amb el que no vam comptar és que el Govern espanyol no s’ho acabava de creure del tot!

Els arbres no et deixen veure el bosc, Síndic!

De tant en tant, el Síndic de Greuges convoca als mitjans de comunicació per a donar compte de la seva feina. Fa informes, aporta dades, apunta problemes que cal solucionar seguint les reclamacions de la ciutadania i, en definitiva, marca el camí per perfeccionar les polítiques públiques del nostre país. La tasca és necessària i cal reconèixer la seva vàlua però, això sí, cal fer-la ben feta i no fer advertències dubtoses que poden generar desconcert.

Ens referim, per exemple, a les declaracions que ha fet el senyor Ribó criticant el desplegament de la llei de la dependència per part del Departament d’Acció Social i Ciutadania. El primer que sorprèn és la poca valentia que ha demostrat en no demanar un informe complet de com s’està fent el desplegament a tot l’Estat. Llavors podríem comparar i veure qui està fent bé les coses i qui les està fent molt malament.

Per altra banda, un dels aspectes que no contempla el Síndic és el paper que ha de jugar el Govern espanyol en el desplegament d’aquesta llei. Aquest es va comprometre a fer una inversió que no ens ha arribat a Catalunya i ara, la Generalitat ha de fer front al repte de la dependència amb recursos propis. Avui, per cada 1 € que inverteix Espanya, Catalunya en posa 3’25 €!

Les incongruències del Govern espanyol són manifestes en aquest tema, però això el síndic no ho diu. Com tampoc diu que des de Catalunya ens hem avançat al desplegament de la llei que havia de fer l’Estat amb la regulació, per exemple, de l’assistent personal.

És evident que cal millorar moltes coses i que les recomanacions constructives hauran de tenir-se en compte. Però, el que no pot fer el Síndic és no voler veure el gran esforç que està fent el Departament, en un moment de reducció dels ingressos públics per culpa de la recessió econòmica o, no voler veure el dèficit crònic que pateix el nostre país en matèria de servei socials per part de l’Estat.

Les 300 queixes que hi ha hagut arran del desplegament de la llei de la dependència, no ens han de fer perdre de vista que són ben poques al costat de la gran quantitat de persones a les quals s’ha atès i a les quals hem donat més qualitat de vida.

En definitiva, sembla com si els arbres no deixessin veure el bosc al Síndic o potser és que no té ganes de veure’l.