La Girona adormida

La fusió de les caixes catalanes va camí de convertir-se en un procés ”manu militari”; una autèntica LOAPA financera ideada per Madrid i acceptada pel PSC per liquidar el model de caixes catalanes, totalment diferenciat del model espanyol. Un procés que perjudicarà el teixit productiu català i en pagaran les conseqüències els emprenedors i la petita i mitjana empresa catalana i els ciutadans en general.

Excepte honroses excepcions, però no suficients, la societat catalana i gironina en particular ha estat tèbia davant el projecte del Govern Espanyol de liquidació del model català de caixes, mitjançant el FROB (diners obtinguts principalment de l’espoli fiscal als PPCC). Tots sabem que el FROB retalla competències de les CCAA, el mateix Conseller Castells ho va confirmar i resulta que encara estem pensant si es presenta recurs d’inconstitucionalitat.

Com molt be han afirmat alguns dels principals economistes del País, la fusió de caixes no garanteix en cap cas la seva viabilitat, pel contrari garanteix que un cop fusionades, la seva desaparició de forma premeditada serà un fet i sobretot significarà la pèrdua de la lliure competència i de la seva territorialitat.

En el cas de les comarques Gironines, però adaptable a altres territoris, la reacció davant aquesta desaparició per decret ha estat minsa, fins i tot la premsa arrelada a aquesta comarca gironines en un anàlisis simplista ho accepta amb un “no hi ha remei”; és també la resposta de bona part de les cúpules empresarials i de bona part de la intel•lectualitat, i com no dels sindicats tradicionals representats a les caixes catalanes, més preocupats d’unes prejubilacions que no pas del futur del territori.

Aquesta situació demostra que cal una sacsejada a la societat civil. Portem masses anys amb les mateixes persones als mateixos llocs de poder, això ha contribuït a crear una Girona adormida, com va dir algú “Girona rai” que ens ha fet molt de mal; ens ha deixat sense capacitat de lluita davant situacions crítiques com aquesta, quasi ningú es mou i es dóna tot per fet, en aquest cas la fusió i desaparició de la Caixa de Girona.

Ens rebel•lem davant tant conformisme, ens rebel•lem davant tant silenci, volem i creiem que és possible una altre manera de fer les coses, que és possible obtenir una sortida. Ens calen líders capaços de dir les coses pel seu nom, polítics, empresaris, sindicalistes, intel•lectuals,... que tinguin ganes de lluitar i creure’s una Girona millor i molt més ambiciosa.

Els independentistes volen votar ERC

Una recent enquesta del diari PUBLICO, del grup Mediapro, feia despertar les alarmes dins del partit republicà. Una pèrdua de 10 diputats (de 21 a 11) d’entrada és un dur cop a la nova direcció encapçalada per Joan Puigcercós, però a la vegada és una oportunitat i un avís.

Oportunitat perquè l’enquesta deixa molt clar que els possibles votants d’ERC no hi veuen alternativa, majoritàriament és quedaran a casa o votaran per un vot útil i momentani cap a CiU; no veuen cap opció de futur en les opcions tipus Reagrupament de l’ex-republicà Joan Carretero. Per aquest motiu, l’enquesta és també un avís en el sentit que els votants perduts dels republicans, majoritàriament volen tornar-los a votar però exigeixen més fermesa, més contundència i un full de ruta clar i sense por.

ERC encara hi és a temps. Recuperar l’electorat republicà passa per prendre decisions importants per part de l’actual direcció. Els independentistes volen una ERC forta, sense complexes i un lideratge ferm amb una direcció que no li tremolin les cames a l’hora de prendre decisions.

Dubtar en aquest moment, pot ser mortal pels republicans i una oportunitat per la resta de partits polítics d’abraçar un espai que fins ara semblava intocable. Arenys de Munt no és una anècdota; qui no entengui el que pot representar la celebració d’aquest primer referèndum perdrà una oportunitat històrica de liderar l’independentisme.

Vull la Independència.......

Per tal que els nostres fills tinguessin els ordinadors gratuïts, tant senzill com això, un país independent a l’Europa moderna garanteix molt més la felicitat dels seus ciutadans, que no una realitat nacional com la nostra, depenent d’un estat que tant sol ens vol per pagar i perquè servim a les glòries d’Espanya.

L’anunci de la Conselleria d’Ensenyament de que la introducció de les aules 2.0, comporta que els pares catalans paguin 150.-€ és una evidència més de l’alt peatge que tenim que pagar per dependre d’Espanya, una prova més de la discriminació que patim perquè ells saben que de veritat no som espanyols i no som de fiar.

Vull la independència perquè a Europa respectarien la nostra cultura del foc; vull la independència perquè els nostres pagesos tindrien veu a Europa, vull la independència que uns país solidari com el nostre decidiria com distribueix la solidaritat d’una manera molt més eficaç; vull la independència per poder decidir una resposta a la crisi molt més eficaç; vull la independència per poder celebrar les victòries dels nostres esportistes com a pròpies; vull la independència per poder aplicar la llei de la dependència en la seva totalitat; vull la independència per poder gestionar els nostres aeroports en clau estratègica catalana; vull la independència perquè estic fart de pagar i pagar peatges; vull la independència per poder anar al cinema i veure les pel•lícules en llengua catalana; vull la independència per poder anar pel món i dir quan m’ho preguntin que sóc català; vull la independència per poder parlar en català a les institucions de la Unió Europea; vull la independència i d’aquesta manera eliminar l’impost de successions i moltes més coses que no són cap utopia però que ens permetrien viure molt millor.

Vull simplement decidir, vull ser simplement feliç

“Yo soy fan del catalán”

I nosaltres fans “d'Esperanza”, de l'Esperanza presidenta de la Comunidad de Madrid, de l'Esperanza que volia degollar el Mariano Rajoy, de l'Esperanza que té espies en nòmina, de l'Esperanza que dóna cobertura a les escoltes fantasmes, de l'Esperanza que dóna suport a la trama Gürtel, de l'Esperanza que accepta els regals i dóna suport a Francisco Camps, de l'Esperanza que surt en defensa de la corrupció del Palma Arena vinculada a Jaume Mates i altres vips espanyols..., amb tantes virtuts com no podem ser fans de l'Esperanza?

En una entrevista a la cadena ser, la presidenta de la Comunidad de Madrid, va fer aquestes declaracions rient-se dels catalans: “ Yo soy fan del catalán”. No és la primera vegada que s’han fot; cal recordar quan va prometre que faria un col•legi a Madrid on s’ensenyés català i a l'hora de la veritat, res de res. Va sortir amb l'excusa que no tenia alumnes, fins i tot va fer quedar malament a la nombrosa colònia catalana Madrid.

Però l'Esperanza té una gran virtut, actua sense complexos fins i tot quan fa el major dels ridículs: recordem l’actitud que va tenir en la fugida d'un hotel de l'Índia en plan heroïna d'Indiana Jones. Després d'un atemptat, va ser tant ràpida que es va deixar alguns membres de la seva delegació a l'hotel; un cop va arribar a Madrid, va utilitzar sense rubor l'atemptat en benefici seu. Malgrat tot, sempre acaba guanyant, tant a les eleccions les qual es presenta amb amplia majoria com a la seva pròpia guerra interna en el PP.

Un altre virtut que té és que no s'amaga de les coses. Diu el que pensa, encara que menteixi; la seva sorna la descobreix, a diferencia de l'altre “fan del catalán” Rodríguez Zapatero, (recordem: aprovaré.....!!!!). La sents parlar i no te la creus. En canvi, “el Rodríguez” és encara i lamentablement per alguns un encantador, encara domina per alguns l'art de l'encanteri. Per això preferim ser fans de l'Esperança, aquesta no ens enganya i en Rodríguez menteix i molt.

Nosaltres no respectarem el TC

“Tothom haurà de respectar la sentència del Constitucional” ho ha dit el gran patriarca, instigador juntament amb la resta de partits espanyols d’una sentència que tornarà a retallar l’estatut i nosaltres i la gent que estima aquest País no pot estar callada davant una altra jugada bruta i sobretot davant un altre incompliment del President Zapatero.

Cal recordar que Rodríguez Zapatero va prometre respectar la lliure decisió del Parlament de Catalunya, i com que ho va prometre; després va exigir a la seva filial catalana que comencés a fer la feina bruta. D’aquesta manera el PSC va presentar un paquet d’esmenes a les poques hores de l’aprovació de l’estatut del 30 de setembre, en un acte de cinisme polític, però sense cap mena de cost electoral.

Va acabar de redoblar la jugada amb la retallada pactada amb el líder de CiU, Artur Mas en una nit a la Moncloa, pressionat per bona part del lobby dels negocis de Catalunya que van posar per davant els negocis que la mateixa pàtria.

No content amb tot això, Rodríguez Zapatero ,el rei de l’engany ha tornat a moure fitxa. En un primer moment, incomplint amb el finançament durant quasi un any per provocar desesperació i gana; i ara, retardant fins a la pèrdua dels nervis per part de les forces polítiques catalanes de la sentencia del TC. Vist com ha anat el mes d’agost, va camí d’aconseguir-ho, va camí que la classe política catalana sigui recordada en els llibres d’ història amb més pena que glòria.

Rodríguez Zapatero, un veritable mag de l’encantament, va camí d’aconseguir-ho; per això en acte de prepotència i de veritable sarcasme ens diu: “Tothom haurà de respectar la sentència del Constitucional”................

Nosaltres no, simplement no i prou d’invents! Agafem el camí a la nostra felicitat. Com va dir el català digne Pau Casals “Soc un català, actualment una província d’Espanya,...Catalunya va ser la nació més gran del món, us diré el perquè, Catalunya va tenir el primer parlament del món, molt abans que Anglaterra..... “ i acaba amb un clar al•legat per la pau al món, en definitiva una crida a la dignitat humana i a la democràcia.

No podem acceptar cap més engany d’Espanya, ni tant sols què sigui per dignitat. Acatar és trair aquest País i als nostres avantpassat que van lluitar per la llibertat, alguns amb la seva pròpia vida. Practiquem la democràcia i la pau i afrontem el nostre dret a decidir, com fan tots els demòcrates del món.