Zapatero ja no és del Barça

“Zapatero li paga el fitxatge de Ronaldo a Florentino Pérez” no és una veritat del tot, però la decisió del Govern Espanyol de pagar 108 milions d’euros d’indemnització a la societat TP Ferro (participada per l’empresa ACS), concessionària del tram internacional del TGV pel retard que acumula la posada en servei de l'obra, és un veritable escàndol financer; avui el President del Madrid és una mica més ric i els catalans una mica més pobres.

I tot per l’especulació que va iniciar el Govern popular de José Mª Aznar, que va signar amb l’empresa TP ferro un generós contracte, impossible de complir i que el Govern entrant de Rodríguez Zapatero no va voler impugnar per no molestar a certs poderosos personatges.

La concessió obligava a l’empresa TP ferro a finalitzar el tram internacional de l’alta velocitat l’any 2009, cosa que han fet, però com que la resta de l’obra va a ritme de com es fan les obres gestionades per Espanya, encara no poden passar trens; però l’empresa ha de cobrar igualment, resultat de tot plegat 108 milions d’euros menys pels catalans i obsequi monumental per l’empresa TP ferro i de propina tres anys més de la concessió.

Una altre rèmora de pertànyer a Espanya. Amb el nostre espoli paguen a Florentino i els seus boys. Amb negocis d’aquesta mena, jo també compro un equip de galàctics.

Aquest conveni també és corrupció. En el seu moment es va denunciar per diferents grups parlamentaris i el Govern de Rodríguez Zapatero es va negar a denunciar el contracte signat durant els darrers dies del Govern d’Aznar. Una teranyina d’interessos preval sobre els interessos de la majoria. El contracte ja era un parany pel Govern Espanyol i el silenci del govern Zapatero els ha fet còmplices. No estaria gens malament que la fiscalia anticorrupció investigués els motius de signar un parany com aquest, un veritable “pelotazo” de l’Espanya de sempre, guanyar diners sense treballar.

Enric Vila, no malbaratis el teu talent

Hola Enric:

No perdis el temps repartint insults(e-noticies), a tot i a dret, contra el directe.cat per una notícia que explica amb arguments una relació d’amistat entre opinadors i en Macià i en Lluís (tal i com els nomenes). En cap moment posem en dubte aquesta realitat, tothom és lliure de triar els seus amics i, per tant, felicitats per parlar clar i confirmar la mateixa notícia que vam publicar.

D’entrada, dir-te que podries haver explicat perfectament la teva opinió en el mateix directe.cat. Som lliures, per cert, col•laboració que neix a partir de l’entrevista que et vam fer des de la nostra publicació a partir d’un suggeriment teu per tal de donar a conèixer el teu darrer llibre “El nostre heroi: Josep Plà” que, personalment, em sembla un gran llibre i fet per una persona amb talent; el recomano.

Sincerament, crec que sobren els insults, crec que es pot discrepar sense necessitat d’utilitzar exabruptes per replicar una noticia; els insults refermen la veritat del que vam publicar. No per insultar tindràs mes raó.

Per últim, sempre que vulguis pots comptar amb el directe.cat, el talent sempre té les portes obertes.

Joan Puig i Cordon
President (Col·lectiu 2014) www.c2014.cat
Editor del directe.cat

La Llei de Comerç contra la corrupció

Una de les lleis bandera dels republicans és la llei de comerç que ha de salvaguardar els interessos del model català de comerç de proximitat davant la directiva europea que té que entrar en vigor en els propers mesos. El problema ha sorgit dins dels socis de govern que han pressionat des del poder municipal socialista a les grans ciutats (entre altres Bartomeu Muñoz, Santa Coloma de Gramanet) al Conseller d’Economia i a PTOP per tal d’evitar que la llei catalana tiri endavant.

És a dir, si no tenim llei de comerç els grans grups comercials ho tindran molt fàcil per assolir noves grans superfícies, només tindran que convèncer als alcaldes per tirar endavant els seus projectes desarrelats de la trama urbana. I els diners els tenen, i els diners són elements necessaris per construir macro projectes i aprovar llicències urbanístiques.

El Govern i principalment el PSC no té arguments per posar traves a la Llei de Comerç, i més després de l’escàndol de corrupció de Santa Coloma de Gramanet, la llei és una eina efectiva per dificultar la corrupció. Entretenir-la i aturar-la per sol fet que alguns alcaldes socialistes ho diguin, és un greu error i fa poc creïble les mesures suposadament dràstiques decidides pels socialistes respecte als imputats per corrupció a Santa Coloma de Gramanet.

El comerç català necessita aquesta llei. No podem permetre que el poder d’alguns i sobretot els seus interessos acabin el comerç de proximitat, clau de la mateixa estructura econòmica catalana. No tenir la llei aprovada a temps és una greu irresponsabilitat i el PSC no pot amagar-se de la seva responsabilitat; el vuit legal pot convertir en debilitat absoluta a bona part del comerç català, indefens davant els grans negocis comercials que es comencen a fregar les mans davant l’entrada en vigor de la directiva europea que liberalitza el mercat de manera totalment perjudicial pel comerç català.

Palau Millet, una oportunitat pel PSC

L’escàndol del Palau de la Música va camí de convertir-se en l’única eina que té el PSC per intentar conservar l’altre Palau, el de veritat, la Generalitat. La tradició política a Catalunya diu que dels socialistes se sap quan arriben el poder, però no quan en surten. Una tradició que anava camí de trencar-se en les properes eleccions nacionals; gràcies al Palau Millet tot pot tornar a canviar.

Aquets dies estem veient la utilització política de tot plegat: la guerra bruta de tirar-se els plats pel cap, tant el PSC com CiU. La merda va camí d’empastifar a bona part de la classe política, principalment als dos grans partits catalans. Que si tu cobres de la Fundació Millet, si tu la Caixa Catalunya et dóna diners, que si la Caixa et perdona crèdits,... un espectacle lamentable però que és aprofitat sobretot pel PSC per intentar aferrar-se al poder.

Es diu aquests dies i es comenta en ambients polítics que si Millet no ha entrat de moment a la presó és degut al joc d’interessos per aconseguir que no tiri de la manta ja que ens podríem emportar més d’una sorpresa. Per això, el PSC aposta per la cerimònia de la confusió, tàctica habitual de Nicaragua per pescar en aigües brutes.

Tirant merda primer, així tenen totes les de guanyar, i en aquesta tàctica estan aquests darrers i propers dies des de les files socialistes amb l’objectiu de posar al descobert la trama de finançament de la federació nacionalista que alguns diuen haver descobert.

Una mostra de la seva hipocresia és de la manera en que tracten al exresponsable del seu finançament, condemnat en el seu moment per un tribunal; malgrat això, el PSC el manté en un pedestal de Nicaragua. Josep Mª Sala segueix sent tot un poder dins dels socialistes catalans.

Ells mai abandonen als seus malgrat les condemnes, però no tenen cap escrúpol en exigir als altres partits que actuïn encara que ni tant sols tinguin sentència en contra. El PSC ha endegat amb desesperació el joc brut contra els seus rivals, fins i tots amb els seus mateixos socis, amb l’objectiu de conservar el poder. El veien perdut i el Palau Millet els hi ha donat una oportunitat i no dubtaran en utilitzar tots els mecanismes al seu abast per aconseguir-ho.

Només depèn d’ERC

En els darrers dies, diferents articulistes de d’intel•lectualitat progressista han mostrat la seva preocupació pel futur dels republicans, no pas perquè els preocupi el futur del partit sinó mes aviat preocupats que un tercer tripartit no sumi. I en aquest anàlisi interessat mostren la preocupació per l’efecte Carretero en el si d’ERC.

Tant Jordi Sànchez com Enric Marín, tots dos articulistes del Periódico, diari de referència del PSC, alerten del perill que pot representar la candidatura de Reagrupament a les properes eleccions nacionals, apart de ser un anàlisis interessat és un anàlisis mancat de rigor; avui encara la marca d’ERC és la marca de referència del independentisme, són els republicans qui han normalitzat el concepte i són els republicans qui tenen en les seves mans la viabilitat de la independència.

Reagrupament no és cap perill per ERC, de la mateixa manera que IU no és cap perill pel PSOE, ni IC pel PSC, i només si els republicans fan molt malament les coses Joan Carretero pot tenir una oportunitat.

L’alternança és una garantia per la democràcia i, desprès de més de vint anys de govern nacionalista de CiU, tothom pot entendre un canvi de color polític. Una nova majoria fruit d’un resultat totalment democràtic va permetre una alternança necessària, però a les properes eleccions nacionals jo no serà el mateix. Fins i tot encara que les esquerres sumin per fer un nou tripartit, aquest serà difícil que és produeixi, el PSC ja ha demostrat fins on és capaç d’arribar ja que hem vist que no pot anar més enllà de la línia vermella que li marca el PSOE, i això fa quasi impossible un tercer tripartit.

Per això, la seva única oportunitat es basa en una estratègia doble: augmentar i exagerar fins al màxim els errors de CiU i així reduir la seva victòria i sobretot debilitar els republicans en un punt entremig, que sumin però que a la vegada siguin tant dèbils per poder seguir governant sense grans problemes. Però un element els distorsiona, mai com ara els republicans saben que un tercer tripartit és irrepetible si volen seguir sent el referent de l’ independentisme.

Així, el problema per ERC no és Carretero ni les CUP o altres opcions; el problema per ERC és ella mateixa i per tant només depèn dels republicans liderar el projecte independentista. Hauran de recuperar la iniciativa, tenen que deixar molt clar i compromès el seu full de ruta, i si això vol dir que han de ser decisius des de l’oposició hauran de fer un compromís clar en aquest sentit.

El SNP (Partit Nacionalista Escocès) va decidir, en un moment crucial de la seva història, que no tornaria governar fins a ser la primera força del País. La decisió no li ha anat tant malament, ara governa Escòcia, amb una aposta clara pel dret a decidir.