Una enquesta per afavorir la sociovergència

L’editorial d’aquest diumenge d'El Periódico ,diari de referència dels socialistes catalans i amb un director que és germà del conseller Nadal, és un veritable insult a la intel•ligència dels catalans i al codi deontològic dels periodistes. Després de col•locar un “suposat” baròmetre polític en les seves pàgines i amb voluntat de promoure un repartiment del poder clàssic entre els seus, PSC, i els altres, CiU, els seus responsables tenen la santa barra de demanar-li a Esquerra “serenitat”

"Només la serenitat pot evitar que els sectors més radicals forcin un canvi d'aliances i arruïnin el Govern de Montilla" . Així de clars es mostren les plomes periodístiques pro socialistes i no passa res!!!. Com si la responsabilitat de tot plegat fos dels republicans. El Periódico dóna validesa a un estudi fet a través d’una enquesta telefònica a només 800 persones i amb aquesta esquifida mostra de tot el Principat s’atreveixen a dictaminar que passarà i a contaminar l’opinió dels ciutadans de Catalunya. Un xic de demagògia no?

Això però és molt normal a casa nostra i a les espanyes on la majoria dels grans grups mediàtics tenen algun acord de sota mà amb els polítics. L’únic que no aixeca cap en aquest sentit és Esquerra Republicana que no té cap atalaia on explicar la seva tasca i els seus projectes. Els mitjans de comunicació poden ser més o menys afins o menys però no ens oblidem que també són una font d’incalculable valor per trobar les incongruències de molts polítics. Ja poden anar fent enquestes i publicant notícies positives que aquesta feina aniria per terra si els periodistes tiressin d’hemeroteca!!!. Moltes pàgines són testimonis de les contradiccions que s’ha anat recollint sobretot en el tema del finançament.

Algú recorda que el finançament no es legisla per l’estatut sinó per la temuda LOFCA perquè Mas va pactar amb Zapatero, amb el vist i plau de Montilla i el consentiment de les patronals i sindicats. Aquest mal negoci va ser denunciat per Esquerra Republicana que va ser linxada per tots els mitjans de comunicació. Ara però el temps els hi està donant la raó i les hemeroteques també. Un altre exemple d’aquesta esquizofrènia és el darrer acord de finançament entre el PP i CiU als anys 90.

Aquest acord ha deixat per la història veritables perles mediàtiques, ja que una de les afirmacions més contundents dels negociadors de CiU deia que aquest pacte significava la fi del dèficit fiscal de Catalunya. Es van equivocar de 22.000 milions d’euros, ni més, ni menys!

Seria bo que els mitjans comencessin a fer recopilacions dels millors “hits” de la història política i els caps de setmana regalin CD amb les declaracions dels nostres líders polítics. I és que més d’un estaria de baixa unes setmanetes....

Això però no interessa. Els poders fàctics de casa nostra no volen posar nerviosos a ningú. No serà que un govern de la sociovergència els permetrà mantenir els privilegis als de sempre? No serà que prefereixen un PSC dins un govern presidit per Mas, que no un Montilla president en mans republicanes?

President Montilla, i el finançament?

“Que me parto y me rompo”. Aquesta és una de les expressions més escoltades de Luisma, un dels protagonistes de la sèrie Aida de Tele5 i que ben bé es podria utilitzar per il•lustrar la sensació produïda per la conferència que el president de la Generalitat, José Montilla, va fer al Cercle Financer de la Caixa.

L’auditori es va omplir de la flor i nata del món polític i empresarial del país per escoltar les receptes anticrisi del President però l’expectació va durar poc. Montilla va afirmar que “s’haurà de treballar més i no necessariament per guanyar més”i que les reformes estructurals de l’economia espanyola són més urgents que mai”. El president també va defensar els acords i pactes que s’han fet a Catalunya com un exemple a seguir, va demanar més esforç als empresaris, va presentar una pàgina web sobre la crisi (que no funcionava correctament) i li va reclamar a Zapatero que arrisqui i faci reformes. Fins aquí tot perfecte, ponderat, contingut.... però senyor Montilla, potser va tenir un lapsus o es va oblidar una coseta per exigir a Zapatero: el finançament. Un mínim de 3.000 milions d’euros que suposarien oxigen per l’economia catalana. Una xifra gens rellevant per vostè oi?, una injecció pressupostària que per llei és de Catalunya però sembla que per vostè o pels que realment manen, els del carrer Ferraz, no es de rebut!!

I el més frustrant de tot plegat, és que després dels incompliments de la data fixada perquè entres en vigor el nou finançament, de la crisi, del tancament d’empreses, del malestar social etc... ningú s’ha plantat però tothom fa discursos. El finançament es percep com un tema polític, com una guerra de guerrilles entre partits polítics, com una reclamació sense fonaments i a segons qui, ja li va bé!!!. Tot i això realment és un tema cabdal per l’economia catalana sobretot ara en plena recessió. Si ens fixem en el darrer informe de FUNCAS, els territoris amb concert econòmic de l’Estat són els que millor estan capejant la crisis.

El President Montilla es va oblidar de parlar-ne de tot això però hi va haver un “Pepito Grillo” que el va posar en un compromís: un empresari dels més de 500 que hi havia a la sala, li va fer una bona pregunta: per a què servien els 25 diputats de Madrid?. La resposta però, per no oblidar: “per evitar que Rajoy fos president!.”

On eren Romeva i Tremosa? A Brussel·les no!!!!

O més ben dit on eren IC/EUiA i CiU? com és pot dir una cosa i fer-ne un altre. En referència al primer, no tinc cap dubte que si la defensa de dret a decidir fos d’un país del tercer món, el i els seus estarien al capdavant, si els catalans fóssim africans o una república bananera, no tindria cap dubte del paper destacat que tindrien, no sols intentarien aprofitar-ho, si no que farien el possible per acaparar la primera fila de la manifestació.

En referència al segon, estic més perplex, bona part de la gent que ha impulsat la campanya dels 10.000 valents a Brussel•les són bona gent convergent, que es creuen el País i treballant des de la base per la llibertat sense complexos, i han tingut èxit, felicitats, però aquest dissabte, els seus els han deixat sols, CDC s’ha equivocat, ha especulat en el perfil de suport, aquest era un clam clar entre els militants i simpatitzants del partit presents a la capital europea, disgustats pel fet que els seus líders s’han quedat a casa.

Pel contrari, els republicans malgrat alguns, han donat ple suport, la portaveu parlamentaria Anna Simó, diputats i senadors, i el seu candidat a Europa Oriol Junqueras, podrien haver fet quelcom mes? A lo millor sí, un conseller a la manifestació, hagués estat bé, ara no perdem més el temps, anem per feina, si una cosa ha demostrat la societat civil amb aquesta convocatòria, és que ens cal l’unitat.

Perquè no una llista unitària? Encara hi som a temps, una llista unitària per denunciar l’espoli fiscal i cultural dels grans estats vers el nostre País. Tremosa, Junqueras, Romeva i la gent emprenedora, junts a Europa, aleshores si que generaríem preocupació a Espanya, quants eurodiputats obtindríem amb una llista com aquesta veritablement nacional? Tres, quatre, seria una il•lusió col•lectiva, ens podem permetre no fer-ho?

Crisi i periodisme de pagament

En moments de crisis global, les empreses de comunicació pateixen igual que moltes altres les conseqüències. Les davallades de vendes, de publicitat i el boom d’internet, han provocat situacions greus de manteniment de les seves estructures.

Les pèrdues econòmiques dels darrers mesos els hi han provocat veritable desesperació. Aquestes els ha abocat a pràctiques periodístiques de dubtosa legalitat. Grups com PRISA, GODO, ZETA, EL MUNDO, estan tenint pèrdues milionàries i aplicant dràstiques solucions.

Aquestes dràstiques solucions es basen en demanar diners per evitar publicar certes noticies; diaris com El MUNDO han estat pioners i han fet veritables fortunes de practicar aquestes tàctiques, un exemple concret: el tractament fet per aquest mitjà de les disputes internes de la família propietària de” El Corte Inglés” fins que l’empresa paga grans quantitats en format publicitat per silenciar la disputa. Però el més greu és que altres grups editorials han començat a posar-ho en pràctica.

Fa poques setmanes una portada del diari de capçalera del Grupo Zeta li feia un gran favor al PSC, la famosa portada dels 4.800 milions , a data d’avui sabem el perquè; un oportú especial decidit per presidència de la Generalitat el premiarà oportunament.

És, a la vegada ,la torna pels especials de Presidència de la Generalitat a fet fins al moment amb la capçalera estrella del Grup Godó; uns especials que contradiuen clarament bona part de la línia editorial del diari, fins al punt que mentre el director d’aquest mitjà lloa al President de la Generalitat, el mateix diari carrega contra els consellers dels partits col•ligats i que són els “culpables” de haver-lo fet president.

Un altre exemple molt recent, un alt directiu d’un grup editorial, molt complaent ell, li etziba a un responsable d’una institució pública de la urgència de signar un conveni per més d’un quart de milió d’euros per evitar publicar una noticia crítica amb aquesta institució.

En poques paraules, avui el periodisme/xantatge posa en perill la mateixa veritat i, masses vegades, pateixen els més petits, els més dèbils, els errors polítics dels grans passen més desapercebuts. S’acosta segurament el moment de denunciar aquestes practiques mafioses.

Els valors republicans marquen l’agenda política

L’actitud de fermesa demostrada per la direcció d’Esquerra després del darrer congrés ha posat contra les cordes a bona part de la classe política, tant en clau interna, com externa.

Els republicans han deixat molt clar que no acceptaran un mal acord, i el mateix President Montilla i el seu partit saben que en aquests moments tenen un problema, el problema es diu Rodríguez Zapatero. Els seus incompliments i la manca de voluntat de complir amb l’estatut posen en perill la continuïtat del govern tripartit. El més greu per ells és que Montilla es pot convertir en el President de la Generalitat més breu de l’era moderna, fins i tot més breu que el President Maragall. Vet aquí el dilema del PSC :si salva a Zapatero s’enfonsa el PSC.

Aquesta actitud de la direcció republicana ha trastocat part de l’estratègia de CiU (estratègia Madí). Les seves demandes han significat una veritable muntanya russa del finançament, un veritable festival de contradictòries declaracions. Finalment i malgrat tot, han donat suport a l’esmena a la totalitat propulsada pels republicans i presentada al ministre Solbes.

Fins i tot en clau interna republicana, les diferents corrents internes han quedat descol•locades, mentre els partidaris de Joan Carretero mantenen el silenci i es dediquen incomprensiblement a burxar via pagina web amb el seu mateix partit. Els partidaris d’Esquerra Independentista anuncien la recollida de signatures per la celebració d’un referèndum per validar un possible acord de finançament, una mostra evident que la fermesa de l’equip dirigit per Puigcercós i Ridao els ha deixat sense marge de maniobra.

La mateixa recollida de signatures en ares d’un referèndum sobre el finançament pot representar, fins i tot, un ple suport a l’actual fermesa de la direcció republicana. Davant la manca de voluntat de Rodriguez Zapatero i si les xifres, que en aquest moment estan a sobre la taula, del finançament són certes (no més de 1500 m.) no caldrà ni consulta; els republicans es plantaran sense complexos davant tal despropòsit.