Atracats per bancs i caixes

Segurament amb honroses excepcions, avui els ciutadans -entre ells emprenedors, petita i mitjana empresa o autònoms- tenen dos clams importants que els provoquen molts problemes, sobretot en moments de crisi com la que estem patint. Per un costat, la demanda de que les administracions paguin en temps i forma correcta, en un màxim de 60 dies, homologant les nostres administracions a Europa; i de l’altre, que els bancs i caixes estiguin a l’alçada del moment i no abusin de la crisi per mantenir pràctiques quasi d’usura.

Donant compliment a aquestes dues demandes, es donaria impuls a l’economia i es donaria confiança als ciutadans. Seria un exemple pel mateix sistema econòmic i avançaríem segurament en la creació de llocs de treball. Menys mesures retòriques i més mesures reals que arribin a la gent, sense la confiança i la seguretat del model no ens en sortirem.

No pot ser que les administracions retardin els seus pagaments, amb aquestes pràctiques les grans empreses i corporacions hi guanyen encara més, i l’obra pública s’encareix brutalment. A més, tenen l’excusa perfecta per retardar els pagaments als seus subcontractats i aquests alhora als seus subcontractats. Així s’acaba entrant en una espiral de retardament de pagaments que enfonsa la petita i mitjana empresa.

El retard dels pagaments en plena crisi del model financer agreuja la indefensió dels ciutadans davant bancs i caixes. La dependència augmenta i les vies de finançament cada cop són més complicades, baixa l’Euribor pugen els diferencials, augmenten les dificultats, augmenten les comissions bancàries, l'Estat ajuda al sistema financer però els diners no arriben als emprenedors i ciutadans.

Diuen les entitats financeres, principalment les caixes, que tot els hi va bé però renuncien al model català de caixes per tal de poder acudir urgentment a buscar els diners del FROB. Uns diners caríssims que s’han de retornar en pocs anys, mentre algunes d’aquestes entitats no generen suficients beneficis per fer aquest retorn. Si aquestes ajudes que demanen al FROB fossin examinades pels mateixos analistes de riscos que avui resolen les sol·licituds dels ciutadans fetes a les entitats bancàries, totes serien rebutjades per inviables.

Com és que totes aquestes entitats que demanen diners al FROB, diners molt cars financerament, mantenen els seus màxims dirigents malgrat les dificultats? És que han fet les coses malament. No seria millor nomenar nous gestors? Si les caixes obtenen diners de les administracions, no caldria que aquestes es preocupessin de que les ajudes arribessin a qui realment les necessita? No pot ser que pel simple fet de demanar finançament la gent sigui tractada de males maneres, com si fossin uns defraudadors.

L’Esquerra Abertzale aposta exclusivament per la via política

Mitjançant una nota de premsa, s’ha fet públic que les bases de l’Esquerra Abertzale han aprovat el document "Zutik Euskal Herria." 600 militants en representació de més de 270 municipis de tota Euskal Herra s’ha reunit aquest cap de setmana per prendre una decisió històrica. Una decisió que contradiu les últimes declaracions del Govern Espanyol i el Ministre de l’Interior, Rubalcaba i que obra la porta a la fi de la violència. Una decisió que obra la porta a l’esperança i sobretot a posar en practica el dret a decidir per la via democràtica. Ara es veurà la veritable democràcia d’Espanya. Tant ARALAR com Eusko Alkartasuna han valorat positivament el document.

Nota de Premsa:

La Izquierda Abertzale ha reunido este fin de semana a sus Asambleas Territoriales de Araba, Bizkaia, Gipuzkoa y Nafarroa, congregando a cerca de 600 militantes independentistas en representación de los más de 270 pueblos en los que la Izquierda Abertzale ha realizado su proceso de debate a lo largo de los últimos meses. Mediante la realización de estas Asambleas Territoriales la Izquierda Abertzale ha dado por concluido el debate en el que ha definido y decidido su estrategia política.

En dichas asambleas la militancia ha realizado un análisis de la situación política de Euskal Herria y se ha valorado el proceso de debate tras lo que se ha definido la planificación política de la Izquierda Abertzale para el 2010. Por ultimo, las Asambleas Territoriales han ratificado la resolución1 “Zutik Euskal Herria”, que recoge las conclusiones del debate y la apuesta política de la Izquierda Abertzale. Los siguientes son los contenidos más destacables de dicha resolución:

1. La fase política a la que se dirige Euskal Herria es la fase del cambio político, por medio del Proceso Democrático. Es decir, una vez creadas las condiciones del
cambio, llega la hora de realizarlo. Por consiguiente, el objetivo de esa fase política es llevar a cabo este cambio político, logrando el marco democrático que ofrezca las suficientes bases para que todos los proyectos políticos sean defendibles y materializables en nuestro país. Alcanzando así una paz estable y duradera para
Euskal Herria. Asumir la apuesta de materializarlo ha exigido y exige cambios también en nosotros y nosotras mismas.

2. Para la Izquierda Abertzale, la oportunidad de un cambio político verdadero, la oportunidad de superar el ciclo actual y abrir otro democrático, se encuentra abierta de par en par. Por lo tanto, ahora el desafío consiste en cruzar esa puerta abierta tras décadas de lucha y trabajo y efectuar el cambio político. Hay suficientes condiciones políticas y sociales para ello.

3. Nos reiteramos en el compromiso con el uso de vías y medios exclusivamente políticos y democráticos. Son dichos medios los que hacen posible la necesaria activación popular y la unidad de acción de las fuerzas democráticas y progresistas del país, garantía, motor y eje de tracción de la apertura y avance del Proceso Democrático. Proceso Democrático que debe desarrollarse en ausencia total de violencia y sin injerencias, rigiéndose el diálogo y la negociación entre las fuerzas políticas por los principios del Senador Mitchell.

4. Una amplia acumulación de fuerzas por medio exclusivamente de la lucha de masas, institucional e ideológica es la base para llevar al Estado al terreno de la confrontación libre y democrática de ideas y proyectos políticos, y poder así alcanzar un escenario donde los ciudadanos vascos libre pacifica y democráticamente adopten las decisiones que deseen sobre su futuro. Por todo ello, hacemos un llamamiento a la sociedad vasca y al conjunto de fuerzas progresistas, demócratas y populares del país a, manteniendo y respetando cada uno su historia, personalidad y ser, unamos fuerzas para hacer este proceso irreversible. Llamamos así mismo a la comunidad internacional a acompañar dicho proceso.

1 La resolución “Zutik Euskal Herria” estará disponible a primera hora de la mañana del martes 16 de febrero en la web www.ezkerabertzalea.info
Estamos convencidos que en este camino y por medio del trabajo en común y la activación popular, los meses venideros nos depararán nuevos avances y escenarios que hagan este proceso irreversible.

EZKER ABERTZALEA,
2010ko otsailak 15

Espanya té Rei, Catalunya no

El Rei dels espanyols ha ridiculitzat a la seva classe polític. Les seves intervencions per intentar trobar un pacte entre els sectors econòmics per treure Espanya de la crisi, ha posat contra les cordes des de Zapatero fins a Rajoy, nomes cal veure els titulars de la premsa del regim.

La cara de la Vicepresidenta era tot un poema, fins i tot la de la portaveu del PP semblava fora de lloc. Perquè tenir un rei? es devien preguntar els dirigents dels dos grans partits espanyols. Un rei que els ha deixat amb el cul a l’aire, ha posat en evidencia que els polítics espanyols no tenen capacitat de resoldre la crítica situació econòmica en la que es troba l’Estat Espanyol.

És en aquest context que podem entendre les declaracions del Vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira, “Era imprescindible la petició del Monarca” per evidenciar que pels catalans, Espanya cada dia és més mal negoci. La incapacitat manifesta dels líders polítics espanyols és més evident en plena crisi, fins i tot Zapatero i la seva ministra econòmica Elena Salgado ho demostren quan passen el mort al model autonòmic, per salvar-se de les seves demostrades ineptituds per treure Espanya de la crisi; ineptituds denunciades per bona part del gurus de l’economia mundial.

Els catalans no tenim rei, ni el volem. Aquest no és cap solució als nostre problemes. No podem caure en aquests enganys. Ni Espanya, ni el seu rei tenen cap voluntat d’ajudar-nos. Ho comprovem cada dia: el veto al desenvolupament dels nostres aeroports, la retallada de les inversions que afectaran a Catalunya d’una manera molt greu, l’incompliment del model de finançament amb l’excusa de la crisi, la manca de sentència d’un estatut que ja és mort, l’espoli sense pausa i continuïtat,... Aquestes haurien de ser eines claus per obtenir una majoria clara de ciutadans per la independència.

Cada dia de pertànyer a Espanya ens hipoteca una mica més i, d’en mica en mica s’omple la pica, la pica és a punt de vessar. Només sent lliures i amb plena capacitat de decidir aconseguirem sortir de la crisi econòmica i social. De fet, amb la independència, hi tenim molt poc a perdre. El que és segur és que amb Espanya hi perdem cada dia.

“Invictus Rubalcaba”

Rubalcaba és l’home, ha estat una persona clau durant el govern socialista de Felipe González, clau també en el govern de Rodríguez Zapatero. El seu treball contundent, fosc i executiu deixa petjada, només cal veure com la seva marxa de portaveu parlamentari a Ministre d’Interior s’ha notat i ha debilitat profundament el grup parlamentari socialista. Només cal preguntar a persones que l’han patit que hi pensen. Calculador, fred, professional de la política, sense pietat, amb una amabilitat calculada..., és d’aquelles persones que malgrat et robin la cartera li acabes donant-li les gràcies.

Capaç de corra els 100 metres en 11 segons durant la seva etapa de practicant de l’atletisme; ha estat una peça clau durant tots aquest anys, és considerat el veritable estrateg de la victòria socialista de 2004, va saber aprofitar els errors del PP en la gestió dels atemptats del 11-M, seva és la famosa frase “Espanya es mereix un govern que no menteixi” clau en aquella victòria inesperada dels socialistes.

Com a Ministre de l’Interior des de 2006, ha estat el responsable de la línia dura en la lluita contra ETA i l’esquerra abertzale. Clar partidari de posar-ho tot al mateix sac, tot és ETA i el diàleg no és possible. Comença ha estar preocupat per com la seva estratègia se li està firant en contra. Veu amb preocupació el procés obert a l’esquerra abertzale, sap que aquest cop els moviments són seriosos i mostra un pànic a un procés de pau definitiu que deixaria Espanya sense excusa davant la comunitat internacional.

Tot val per fer descarrilar el procés obert en el món independentista basc, línia de duresa màxima contra els partidaris de la via pacifica: detencions unilaterals de joves bascos, processos contra la premsa basca arribant al súmmum amb la prohibició de que Arnaldo Otegui rebi a la presó l'escriptor britànic John Carlin, autor d'el factor humà, obra en què es basa la recent estrenada Invictus sobre la fi de l'apartheid a Sud-Àfrica.

“Invictus Rubalcaba” vol fer el contrari del que descriu el factor humà. Vol fer el contrari que va fer Nelson Mandela a Sud-àfrica, vol impedir de totes una declaració unilateral de treva, per part d’ETA, amb ple suport del món independentista i avalat per diferents organitzacions internacionals especialitzades en mediació de conflictes. Però aquest cop el procés de pau és irreversible, ni ”invictus Rubalcaba” ni l’aparell d’Estat podran evitar-ho. Per això els nervis dels darrers mesos: les actuacions a la desesperada contra tots aquells que creuen en el diàleg com a únic camí per la resolució dels conflictes. Perquè es vulgui i no a Euskal Herria, existeix un conflicte polític i ara és l’hora de la democràcia i els dirigents espanyols tenen por d’aquesta, per això necessiten de personatges com Rubalcaba.

Laporta obra un crisi a Reagrupament

Ahir saltava la notícia. El líder indiscutible de Reagrupament Joan Carretero i dotze membres més abandonaven la direcció per discrepàncies en l’elaboració de les llistes. D’una manera sorprenent, una majoria clara de la direcció plegava i una minoria , formada per Renyer, Valdero, Pereira i Abad, es quedaven. Difícil de creure que una simple disputa per una interpretació dels estatuts faci volar pels aires “l’operació Carretero.”

El veritable problema sorgeix amb la voluntat de Joan Carretero d’imposar Joan Laporta com a cap de llista per Barcelona sense passar per l’assemblearisme de Reagrupament. Aquesta era una condició irrenunciable per l’actual President del Barcelona. Joan Laporta no vol passar per una assemblea que no li garanteix una amplia unanimitat.

Joan Carretero ha fet una aposta forta per l’acord amb Laporta, malgrat que aquesta decisió qüestiona el model de Reagrupament i qüestiona sobretot els mateixos principis que van portar al naixement de la nova formació. Allò que van criticar als republicans, ells mateixos ho han posat en practica. La crisi oberta per Laporta és un cop dur per tots els reagrupats, només cal veure els comentaris a les xarxes socials: desconcert, mal estar, silencis i, sobretot, incredulitat. A tall d’exemple, l’article de Salvador Garcia amb aquesta postdata “Cansat, esgotat, i de molt mala llet.”

La crisi a Reagrupament hauria de fer reflexionar, sobretot al món independentista. Ara més que mai , cal unitat; per fer-la possible cal generositat per fer política. La proposta de reagrupament queda tocada i molt, però els independentistes reclamen unitat d’acció. Espanya no ens perdona ni ens perdonarà mai; ho veiem dia a dia: ara jubilacions més tardanes, ara retallades en les inversions i, per tant, més incompliment de l’estatut i del model de finançament. Ara ens cal un full de ruta cap a la independència liderat per aquelles persones honestes i sense ambicions personals però amb molta ambició nacional.

És en aquesta situació que ERC té un paper important a desenvolupar, sobretot una gran responsabilitat, però cal que sigui generosa amb el país. Com a pal de paller del independentisme, els únics amb representació parlamentaria, tenen que obrir les portes als milers de persones que avui són independentistes i que cerquen un referent. Si cal obrir la formació republicana als Laporta, Carretero, Cardús, Mora, i a molts altres, cal fer-ho amb tota valentia i sobretot amb sincera generositat.

Si això vol dir anar a l’oposició, cal dir-ho, sense complexes, com ho va fer el primer ministre escocès, Alex Salmond que va decidir no governar fins ser la primera força política del País.