Un franquista no mereix honors

L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ha anunciat aquest divendres al matí que després de la mort, el passat 21 d'abril, del que fos president d'honor del Comitè Olímpic Internacional però també “delegado” de Deportes del règim franquista i destacat falangista, Juan Antonio Samaranch, proposarà que el Museu Olímpic i de l'Esport de Barcelona porti el seu nom.

Com pot ser que mentre que molts patriotes que van patir l’exili, la repressió i, fins i tot, la mort encara no hagin vist recompensat el seu patiment? I, per contra, a un membre destacat i col•laboracionista del règim franquista se li retin honors de cap d’estat. Perquè Samaranch no era un simple peó del règim; Samaranch va ser una part activa del franquisme, es va aprofitar com molts altres del franquisme per enriquir-se, mai es va penedí de la seva gestió de servei de la dictadura.

És un insult als veritables demòcrates la proposta de l’alcalde de Barcelona de posar el nom de Samaranch a la Fundació Barcelona Olímpica, una institució amb representació de les diferents institucions i membres de “la societat civil”. Són membres actuals de la fundació, segons la seva pàgina web, entre altres Pere Alcover (regidor d’esport de l’Ajuntament de Barcelona, sempre disposat a posar impediments a les activitats de les seleccions catalanes), Alejandro Blanco (President del Comitè Olímpic Espanyol, un patriota lògicament espanyol), Jaime Lissavetzky (Secretari d’Estat Espanyol d’esports, un altre lluitador en favor d’Espanya), Anna Pruna (Secretari a d’esports de la Generalitat de Catalunya. Hi estarà d’acord? Ni tant sols que sigui per dignitat, té que dir que no!,) Juan Antonio Samaranch, (vocal vitalici, el falangista mort) i els vocals Josep Miquel Abad, Romà Cuyàs, Leopoldo Rodés i un representant dels voluntaris.

Però el súmmum de tot plegat és el secretari de la Fundació, Raimon Bergós i Civit; us recorda alguna cosa? Va ser l’home clau en l’escàndol del Palau de la Música perpetrat per Millet i Montull. Era el secretari del Palau fins que va ser destituït, màxim expert en fundacions on avui encara segueix sent el secretari de la Fundació Olímpica Barcelona, segons la mateixa fundació.

L’esperit franquista segueix present , lamentablement, a moltes de les nostres institucions i centres de poder. Els Samaranch, els Millets, els Montull, els Bergós,...sobreviuen al franquisme i a sobre volen que la democràcia els premií.

Zapatero dóna la raó a ERC

El PSC i CiU han quedat descol•locats quan han comprovat que els republicans no signaven la declaració conjunta per demanar una renovació del Tribunal Constitucional, fins i tot CiU ho ha qualificat d’al•lucinant i ha amenaçat en no signar-la.

Si algú podia tenir algun dubte amb l’actitud dels republicans, aquesta ha durat poca estona; el mateix President Espanyol ha donat la raó a ERC, quan poques hores després de l’acord entre Mas i Montilla els ha desautoritzat sense contemplacions. Una mostra més de l’estima i del tarannà d’Espanya!!!!

Què més ens han de fer per donar-nos compte de que la nostra única sortida és la independència? 500.000 ja ho saben, a què esperes tu?

President Laporta: Un minut de silenci pels botxins de Josep Sunyol? No gràcies

President, no malbarateu la feina feta, sigueu valents i amb dignitat no permeteu un minut de silenci en memòria d’aquells que és van aprofitar del franquisme. En homenatge a patriotes com Josep Sunyol Envieu correus a oab@fcbarcelona.cat

Josep Sunyol (1935-1936) Extret del web del F.C Barcelona

Josep Sunyol ha passat a la història del Barça com el 'president màrtir' a causa de la seva tràgica mort quan exercia el càrrec, en els primers dies de la Guerra Civil, afusellat per l'exèrcit franquista l'estiu de 1936.

Sunyol (Barcelona 1898-Serra del Guadarrama 1936), un home amb una gran personalitat i molt respectat per tot el barcelonisme va iniciar la seva trajectòria com a directiu blaugrana l'any 1928, curiosament en la junta presidida per Arcadi Balaguer, un monàrquic convençut i per tant un home de signe polític molt diferent al seu. Va ser president de la Federació Catalana de Futbol a la temporada 1929-30. En els anys de la República Sunyol va assolir força notorietat tant per la seva activitat política, com a dirigent d’Esquerra Republicana, com també per la seva implicació en el món esportiu. En aquest camp cal destacar que va ser l’impulsor i propietari del setmanari 'La Rambla', que difonia el lema “esport i ciutadania”.

El 27 de juliol de 1935 va ser elegit president del Futbol Club Barcelona. Els socis van confiar en ell perquè acabés de redreçar la situació financera del club, tasca que havia iniciat el seu antecessor, Esteve Sala, el qual ara com a tresorer i juntament amb el comptable, Francesc Xavier Casals, van ajudar Sunyol a tancar la temporada amb un superàvit considerable. A més, en l'àmbit esportiu, l'equip es va proclamar campió de Catalunya i va arribar a la famosa final de Copa del 1936 en què l'aleshores porter del Reial Madrid, Zamora, va donar el títol al seu equip amb una actuació memorable.

La brillant trajectòria de Josep Sunyol, però, es va veure fatalment truncada el 6 d'agost de 1936, quan a causa de les seves activitats polítiques, el president blaugrana visitava les tropes republicanes prop de Madrid. Sense adonar-se'n, el seu cotxe va entrar en una zona controlada per l'exèrcit franquista a la Serra de Guadarrama. Sunyol va ser identificat i detingut, i sense judici previ, ell i els seus acompanyants van ser afusellats allà mateix. La seva mort, que no es va conèixer a Barcelona fins una setmana després, va causar una gran commoció en tots els àmbits de la societat. Com a homenatge pòstum, entre el 16 de novembre del 1937 i el 17 de gener del 1939 la junta directiva barcelonista va decidir considerar Josep Sunyol com a president 'absent' del FC Barcelona.
L'afusellament de Josep Sunyol va ser el preludi d'una de les èpoques més difícils per al club.

Mor Samaranch, persona clau pel no reconeixement del Comitè Olímpic Català

Mor als 89 anys el president honorífic del COI, Juan Antonio Samaranch, persona clau per la celebració dels jocs olímpics a Barcelona l’any 1992, però l’home de la falange i del regim franquista i sobretot l’home que va canviar les normes del Comitè Olímpic per evitar que Catalunya pogués tenir algun dia reconeixement oficial en l’àmbit esportiu.

De casa vingueren per evitar el reconeixement de les seleccions catalanes, i ell ha estat una de les persones claus en aquest objectiu d’Espanya per evitar que Catalunya pugui simplement participar com entitat pròpia en les competicions esportives. La màxima de Pierre de Coubertin, “l’important és participar” va ser traïda pel President del COI, Juan Antonio Samaranch, posant traves a la participació d’esportistes catalans amb la seva selecció.

Com sol passar, l’enemic el tenim a casa i molts li riuen les gràcies. Vagi per endavant el nostre sincer condol per la seva mort, tota mort produeix dolor, però cal explicar les coses, i dir les veritat i con que aquestes fites seves no seran explicades en els mitjans tradicionals, cal tenir memorial històrica.

La Vanguardia i el Periódico justifiquen la retallada a l’estatut

Les reaccions a la no sentencia del TC per part dels dos diaris de capçalera, han estat de dubtosa defensa del País. S’ha vist el llautó que calcen i han posat al descobert les veritables intencions de l’editorial conjunta que van imposar a la resta de mitjans. Tenen veritable pànic al dret a decidir.

Segons el Periódico, la ponència derrotada era una retallada moderada de l’estatut i diu textualment moderada per acabar dient acceptable pel País. Una veritable vergonya que el Grupo Zeta ,que ha rebut tants diners de les administracions catalanes, es posi al servei dels interessos de Madrid, molt allunyats dels interessos dels catalans.

L’anàlisi de la capçalera estrella del grup Godo s’ha posat al servei del poder dels de sempre, tal i com va fer a la tramitació parlamentaria de l’estatut instant a Mas a l’acord de la vergonya amb Zapatero. Ara insta a la sociovergència a fer el mateix, com a molt exigir la renovació del TC i seguir anys i anys amb un estatut de baixa intensitat; per això ha tractat la resposta dels republicans, l’única que va més enllà de radicals, de voler una veritable tempesta política.

Els dos diaris aposten per un acord de tranquil•litat política, volen sense cap estupor un acord entre PSC i CiU per tal de no trencar res; en ares d’un paper que ningú els hi ha donat, han manipulat i transgredit el dret a la informació per poder seguir representant el seu paper de pare carbasser. Avui s’entén més que mai l’editorial conjunta que van preparar, tenia trampa i era preparar el País per assumir una retallada “moderada” de l’estatut per part del TC. Lamentablement alguns mitjans hi van caure per les pressions i les presses; malgrat tot, alguns altres mitjans de comunicació es van sentir enganyats, hi tenen raó, van ser enganyats per uns mitjans que van posar-se al servei d’interessos inconfessables.

Com diu López Tena, en el seu article,”per què en diuen Tribunal?” o Josep M. Terricabres, en el seu, Gràcies! “Adéu Espanya, bon vent i barca nova”