Palau Millet, una oportunitat pel PSC

L’escàndol del Palau de la Música va camí de convertir-se en l’única eina que té el PSC per intentar conservar l’altre Palau, el de veritat, la Generalitat. La tradició política a Catalunya diu que dels socialistes se sap quan arriben el poder, però no quan en surten. Una tradició que anava camí de trencar-se en les properes eleccions nacionals; gràcies al Palau Millet tot pot tornar a canviar.

Aquets dies estem veient la utilització política de tot plegat: la guerra bruta de tirar-se els plats pel cap, tant el PSC com CiU. La merda va camí d’empastifar a bona part de la classe política, principalment als dos grans partits catalans. Que si tu cobres de la Fundació Millet, si tu la Caixa Catalunya et dóna diners, que si la Caixa et perdona crèdits,... un espectacle lamentable però que és aprofitat sobretot pel PSC per intentar aferrar-se al poder.

Es diu aquests dies i es comenta en ambients polítics que si Millet no ha entrat de moment a la presó és degut al joc d’interessos per aconseguir que no tiri de la manta ja que ens podríem emportar més d’una sorpresa. Per això, el PSC aposta per la cerimònia de la confusió, tàctica habitual de Nicaragua per pescar en aigües brutes.

Tirant merda primer, així tenen totes les de guanyar, i en aquesta tàctica estan aquests darrers i propers dies des de les files socialistes amb l’objectiu de posar al descobert la trama de finançament de la federació nacionalista que alguns diuen haver descobert.

Una mostra de la seva hipocresia és de la manera en que tracten al exresponsable del seu finançament, condemnat en el seu moment per un tribunal; malgrat això, el PSC el manté en un pedestal de Nicaragua. Josep Mª Sala segueix sent tot un poder dins dels socialistes catalans.

Ells mai abandonen als seus malgrat les condemnes, però no tenen cap escrúpol en exigir als altres partits que actuïn encara que ni tant sols tinguin sentència en contra. El PSC ha endegat amb desesperació el joc brut contra els seus rivals, fins i tots amb els seus mateixos socis, amb l’objectiu de conservar el poder. El veien perdut i el Palau Millet els hi ha donat una oportunitat i no dubtaran en utilitzar tots els mecanismes al seu abast per aconseguir-ho.

Només depèn d’ERC

En els darrers dies, diferents articulistes de d’intel•lectualitat progressista han mostrat la seva preocupació pel futur dels republicans, no pas perquè els preocupi el futur del partit sinó mes aviat preocupats que un tercer tripartit no sumi. I en aquest anàlisi interessat mostren la preocupació per l’efecte Carretero en el si d’ERC.

Tant Jordi Sànchez com Enric Marín, tots dos articulistes del Periódico, diari de referència del PSC, alerten del perill que pot representar la candidatura de Reagrupament a les properes eleccions nacionals, apart de ser un anàlisis interessat és un anàlisis mancat de rigor; avui encara la marca d’ERC és la marca de referència del independentisme, són els republicans qui han normalitzat el concepte i són els republicans qui tenen en les seves mans la viabilitat de la independència.

Reagrupament no és cap perill per ERC, de la mateixa manera que IU no és cap perill pel PSOE, ni IC pel PSC, i només si els republicans fan molt malament les coses Joan Carretero pot tenir una oportunitat.

L’alternança és una garantia per la democràcia i, desprès de més de vint anys de govern nacionalista de CiU, tothom pot entendre un canvi de color polític. Una nova majoria fruit d’un resultat totalment democràtic va permetre una alternança necessària, però a les properes eleccions nacionals jo no serà el mateix. Fins i tot encara que les esquerres sumin per fer un nou tripartit, aquest serà difícil que és produeixi, el PSC ja ha demostrat fins on és capaç d’arribar ja que hem vist que no pot anar més enllà de la línia vermella que li marca el PSOE, i això fa quasi impossible un tercer tripartit.

Per això, la seva única oportunitat es basa en una estratègia doble: augmentar i exagerar fins al màxim els errors de CiU i així reduir la seva victòria i sobretot debilitar els republicans en un punt entremig, que sumin però que a la vegada siguin tant dèbils per poder seguir governant sense grans problemes. Però un element els distorsiona, mai com ara els republicans saben que un tercer tripartit és irrepetible si volen seguir sent el referent de l’ independentisme.

Així, el problema per ERC no és Carretero ni les CUP o altres opcions; el problema per ERC és ella mateixa i per tant només depèn dels republicans liderar el projecte independentista. Hauran de recuperar la iniciativa, tenen que deixar molt clar i compromès el seu full de ruta, i si això vol dir que han de ser decisius des de l’oposició hauran de fer un compromís clar en aquest sentit.

El SNP (Partit Nacionalista Escocès) va decidir, en un moment crucial de la seva història, que no tornaria governar fins a ser la primera força del País. La decisió no li ha anat tant malament, ara governa Escòcia, amb una aposta clara pel dret a decidir.

De Madrid 2016 a Barcelona 2020

Rio 2016 pot acabar amb la carrera política de dos polítics espanyols amb estrella, per un costat l’alcalde de Madrid Ruiz Gallardón que pot pagar molt car l’error de no haver estat prou llest per esperar a presentar la candidatura al 2020, cosa que si han fet ciutats com París, sabedores que dos jocs olímpics seguits al mateix continent és molt difícil. La difícil situació econòmica de Madrid (7.000 milions d’euros d’endeutament, la ciutat més endeutada de l’Estat) el va portar a un doble salt mortal i s’ha quedat sense xarxa protectora.

La tigressa Aguirre aprofitarà, sens dubte, la derrota i malgrat que Gallardón va aconseguir una victòria pel control de Caja Madrid (el jutge de moment li va donar la raó en el recurs), el cop per la derrota de Copenhaguen i la greu situació econòmica se’l pot emportar per endavant.

Però un segon polític pot també rebre les conseqüènciesde l’error de Madrid, el President del Govern, Rodríguez Zapatero pot haver entrat en caiguda lliure; es va apuntar a la festa de Madrid sense cap visió estratègica, sense cap directriu clara i, juntament amb Gallardón, va pensar que amb els Jocs s’acabarien els seus problemes; amb els Jocs taparien tots els problemes greus que té l’Estat Espanyol, l’espanyolisme més ranci tornaria a guanyar la batalla de la diversitat, de l’estatut, del finançament i una Espanya, “grande i libre” tancaria el model autonòmic definitivament.

“ A por ellos, a por ellos” cançó bandera de la candidatura de Madrid que és un cant evident en contra de l’esperit de la carta olímpica, “el més important és participar” i sembla que la classe dirigent de Madrid i d’Espanya mai ho han entès, ells volien el jocs per atonyinar al contrari i sobretot a la diferència, incompatible amb l’olimpisme.

Davant de tot plegat ara és l’hora de la dignitat, ara és l’hora de plantejar que Barcelona torni a organitzar uns jocs olímpics, com a capital d’un país independent i amb les seleccions catalanes reconegudes. Cal que Barcelona presenti candidatura i que es comenci a preparar. A la xarxa diferents grups ja ho demanen (Barcelona 2020 i la pagina de fans de Barcelona 2020, capital d’un país independent), els propers candidats a l’alcaldia de Barcelona tenen la paraula. Necessitem tenir referents i objectius, i Barcelona i Catalunya tenen quelcom que no té ni Madrid ni Espanya: modèstia, feina feta i sobretot dret a decidir el seu futur.

Akasvayu i Caixa Girona

A diferència del que va passar quan el projecte de bàsquet a l’ACB de nom “AKASVAYU” va fer figa, on la societat civil gironina i bona part del poder polític gironí van sortir en tromba demanant ajuda i exigint la implicació dels estaments públics, la desaparició de la Caixa de Girona, ha comportat tot lo contrari, excepte algunes honroses excepcions, el silenci ha dominat el panorama gironí. Com és possible que mitja Girona es mobilitzi per salvar un equip de bàsquet, patrocinat en la seva darrera etapa per una empresa dedicada a l’especulació amb el vist i plau pel poder dels intocables gironins que portent 30 anys adormint les comarques gironines? i pel contrari el silenci domini majoritàriament la desaparició de la Caixa de Girona. Què és més important mantenir artificialment un equip de bàsquet, que ha costat molts diners a les administracions públiques, o mantenir una Caixa de Girona al serveis dels seus ciutadans? L’estil gironí de fer política els darrers 30 anys, ha estat nefast pels interessos generals dels gironins. El “Girona rai” ens ha adormit una mica a tots i això explica la manca de reacció davant d’una fusió, dirigida des de Madrid amb el vist i plau entusiasta de la Conselleria presidida per l’Antoni Castells, on és una demostració palpable de la manca d’autoestima, menys mal que en els darrers dies han començat a sorgir veus crítiques davant una fusió ràpida i silenciosa que no garanteix cap viabilitat. Veus crítiques que han provocat les primeres reaccions i una incomoditat a dins del PSC gironí, que veuen amb preocupació aparèixer com els liquidadors de l’entitat gironina. Una cosa s’ha guanyat, la fusió no és pot fer amb presses i d’amagat, sense transparència; ara caldrà plantejar un debat i veure si no existeix cap més solució, sobretot si la fusió és ineludible que la nova caixa garanteixi el futur i el servei a la societat gironina.

La Girona adormida

La fusió de les caixes catalanes va camí de convertir-se en un procés ”manu militari”; una autèntica LOAPA financera ideada per Madrid i acceptada pel PSC per liquidar el model de caixes catalanes, totalment diferenciat del model espanyol. Un procés que perjudicarà el teixit productiu català i en pagaran les conseqüències els emprenedors i la petita i mitjana empresa catalana i els ciutadans en general.

Excepte honroses excepcions, però no suficients, la societat catalana i gironina en particular ha estat tèbia davant el projecte del Govern Espanyol de liquidació del model català de caixes, mitjançant el FROB (diners obtinguts principalment de l’espoli fiscal als PPCC). Tots sabem que el FROB retalla competències de les CCAA, el mateix Conseller Castells ho va confirmar i resulta que encara estem pensant si es presenta recurs d’inconstitucionalitat.

Com molt be han afirmat alguns dels principals economistes del País, la fusió de caixes no garanteix en cap cas la seva viabilitat, pel contrari garanteix que un cop fusionades, la seva desaparició de forma premeditada serà un fet i sobretot significarà la pèrdua de la lliure competència i de la seva territorialitat.

En el cas de les comarques Gironines, però adaptable a altres territoris, la reacció davant aquesta desaparició per decret ha estat minsa, fins i tot la premsa arrelada a aquesta comarca gironines en un anàlisis simplista ho accepta amb un “no hi ha remei”; és també la resposta de bona part de les cúpules empresarials i de bona part de la intel•lectualitat, i com no dels sindicats tradicionals representats a les caixes catalanes, més preocupats d’unes prejubilacions que no pas del futur del territori.

Aquesta situació demostra que cal una sacsejada a la societat civil. Portem masses anys amb les mateixes persones als mateixos llocs de poder, això ha contribuït a crear una Girona adormida, com va dir algú “Girona rai” que ens ha fet molt de mal; ens ha deixat sense capacitat de lluita davant situacions crítiques com aquesta, quasi ningú es mou i es dóna tot per fet, en aquest cas la fusió i desaparició de la Caixa de Girona.

Ens rebel•lem davant tant conformisme, ens rebel•lem davant tant silenci, volem i creiem que és possible una altre manera de fer les coses, que és possible obtenir una sortida. Ens calen líders capaços de dir les coses pel seu nom, polítics, empresaris, sindicalistes, intel•lectuals,... que tinguin ganes de lluitar i creure’s una Girona millor i molt més ambiciosa.