PSC/CiU: amb amics com aquests, no els hi calen enemics

Me refereixo als companys d’IC i ERC, tots dos pateixen les OPA (oferta pública d’adquisició de votants) hostils dels dos partits que han dominat el panorama polític durant aquests anys. Tant PSC, com CiU volen i treballen per un paper residual de l’esquerra verda i dels republicans, i en aquest sentit en tenim diferents exemples en els darrers dies.

El Conseller Nadal va trencar la lleialtat institucional en el moment que va apunyalar per l’esquena les propostes de Joan Saura respecte a la velocitat variable, malgrat aprovar-ho en el Consell Executiu. No va tenir cap vergonya en ridiculitzar els seus companys de govern. Ni el mateix Montilla l’ha fet callar. I a la casa d’en Saura encara diuen que ells només poden pactar amb el PSC.

CiU, és a dir, David Madí, porta temps aplicant una tàctica suïcida contra ERC; malgrat tot, ell encara no ho sap. L’objectiu, donar pessimisme a l’entorn republicà, apartar d’Esquerra el màxim nombre de votants i d’aquesta manera abaratir el màxim un possible vot republicà de suport a Mas.

Només d’aquesta manera s’entén la negativa dels regionalistes a constituir una llista unitària a Europa, per aquest motiu han tingut que pervertir fins i tot el seu veritable missatge, fitxant a un independentista i partidari del Concert Econòmic com en Ramon Tremosa per substituir a l’Ignasi Guardans. Un fitxatge que visualitza el fracàs de l’acord Mas/Zapatero d’aprovació i retallada de l’Estatut.

Serà una veritable pena que, per culpa d’alguns, ens quedem sense un projecte clar i contundent d’internacionalitzar el conflicte latent amb l’Estat Espanyol. Perdre l’oportunitat d’una llista unitària a Europa, té un elevat cost per la ciutadania del nostre País. Mentre perdem el temps en baralles estèrils, els altres, els espanyols d’origen van a la seva, van a per feina.

El PSC ha de triar: Zapatero o Catalunya

Se li acaba el temps al PSC. En pocs dies, Rodriguez Zapatero desvetllarà el joc del finançament; en pocs dies, la pregunta clau serà pública: quants diners es posen al sistema de finançament i quan toca a cadascuna de les 15 CCAA de règim comú?

“El joc del finançament” o la frivolitat de Zapatero, deixarà contra les cordes al PSC sobretot si la proposta consisteix, com sembla, en canviar-ho tot perquè tot quedi igual.

El PSC i el President Montilla tenen un problema, i el tenen perquè aquest cop els republicans, tal i com diu el seu President Joan Puigcercós en el seu bloc. no acceptaran un mal acord “No cedirem, mereixem més.”

La Generalitat no pot aguantar més la situació actual d’espoli fiscal, ho sap molt bé el Conseller Castells, que cada final de mes ha fer de tot per aconseguir quadrar els comptes públics. Ell és el primer que sap que Zapatero està portant al PSC a un carreró quasi sense sortida.

Com vam dir en l’anterior post, la fermesa republicana trenca les estratègies de PSC i CiU. Al President Montilla li queda poc temps per demostrar si vol passar a la història com un President de la Generalitat amb un determinat full de ruta o convertir-se en el President de la Generalitat més breu de la democràcia.

O Zapatero injecta forces diners al sistema i és lleial a l’Estatut o condemnarà al President Montilla al fracàs.

ERC trenca l’estratègia de CiU i PSC

L’impuls que Joan Puigcercós ha donat a la postura dels republicans al finançament, ha deixat descol•locats als dos grans partits catalans.

Tant el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, com el responsable d’estratègia política de CDC, David Madí, estaven tranquils ja que tot seguia segons els plans establerts.

El PSC donava per fet que els republicans acabarien dient sí a la proposta trampa del finançament presentada pel tàndem Zapatero/Solbes i, per tant, es garantien un final de legislatura plàcida.

CDC també donava per fet que aquest seguiment, per part dels republicans del PSC, els hi donava molt de marge per recuperar votants independentistes; entrava clarament en acció la Casa Gran del Catalanisme i els altres invents de la factoria Madí.

Però els designis dels deus republicans han trencat les malèvoles estratègies. Avui, el President d’ERC ha fet saltar la banca, fins i tot els sectors crítics interns han valorat positivament l’actitud generosa, contundent i clarificadora de la direcció sorgida del darrer congrés.

Comença una nova etapa. Tot és molt més obert, però tant el PSC com CiU haurien de canviar les seves estratègies. ERC no es tornarà a empassar les culpes de la incapacitat dels partits de sempre per dirigir aquest País.

Uns, es van carregar l’Estatut per ordres del poder central i, els altres, el van esmicolar per una promesa d’assentar-se a la Presidència de la Generalitat. Ara toca més autoestima, ara toca una altre manera de fer , ara tocar creure en aquest País i la seva gent.

Sociovergència en el CAC

La polèmica per les assignacions que ha fet el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i la pèrdua per part de la COPE d’algunes emissores ha tapat el problema més important, ha tapat l’acord de la sociovergència per potenciar el Grup Godó, el veritable guanyador de les assignacions del CAC.

Un grup Godó que té la virtut de quedar sempre bé amb el poder, tant si mana el PSC com CiU, només cal llegir la carta que acompanyava l’especial que el diari insigne del grup Godó va dedicar a l’obra de govern del President Montilla (previ pagament).

Carta signada pel director de la Vanguardia, en Pepe Antich que mostrava la seva eufòria per la manera de fer les coses per part del Govern d’Entesa, les mostres d’entusiasme per part del Grup Godó vers el Govern Montilla tenien un bon preu, i un obsequi extra, la concessió amplia de noves emissores de radio.

Fins i tot la carta de l’Antich no te pèrdua, lloa a Montilla i les àrees de govern en mans socialistes, aprofitar per donar una visió socialista de la situació i malgrat això el diari que dirigeix no s’atura a l’hora de criticar Esquerra d’una manera sobre dimensionada.

Per tot això veiem amb preocupació l’entesa d’interessos entre el Grup Godó, PSC i CiU que posen en perill un model català i diferenciat de fer les coses.

Si afegim l’excessiu tractament per part de la Vanguardia a la reunió de Montilla i Duran, una reunió entre el principal partit de govern i un partit “extraparlamentari” comencem a entendre l’història d’amor entre Montilla i Antich.

Com deia recentment el mestre Puyal, quin és el projecte comunicatiu del Grup Godó respecte al País?

Catalunya Ràdio i Gaziel

Substituir a l’inefable Antoni Basses no és bufar i fer ampolles i aquest és el repte que té Neus Bonet aquesta temporada al capdavant dels Matins de Catalunya Ràdio. Alguns esperen amb candaletes que arribin els primers índex d’audiència que evidenciïn que Catalunya Ràdio té menys oients als matins.

Entre els qui ho esperen amb més ansietat hi ha el Grupo Godó i, naturalment, la Vanguardia. De moment, ja hi han posat el seu granet de sorra. Els fins no fa gaire tertulians als matins de Catalunya Ràdio s’han passat a RAC1. Entre els tertulians actuals no hi ha Francesc Marc Àlvaro, no hi ha Jordi Barbeta, no hi ha Jordi Juan i no hi ha José Antich.

El Grupo Godó no tolera que la ràdio nacional de Catalunya pugui fer ombra a la seva emissora RAC1. Una emissora de la que se serveixen descaradament cada matí per fer publicitat de tot el que diu el diari i, de passada, negar l’existència del Periódico, gran competidor de la Vanguardia. Per no parlar, ja del 20 minutos. Diari gratuït i, actualment,
més llegit que la Vanguardia. Si Gaziel fos viu, podria afegir a la seva història de la Vanguardia un capítol més. Aquest seria un capítol tan lamentable com tots els que explica Gaziel de la seva època de director i corresponsal. No desentonaria.