“Invictus Rubalcaba”

Rubalcaba és l’home, ha estat una persona clau durant el govern socialista de Felipe González, clau també en el govern de Rodríguez Zapatero. El seu treball contundent, fosc i executiu deixa petjada, només cal veure com la seva marxa de portaveu parlamentari a Ministre d’Interior s’ha notat i ha debilitat profundament el grup parlamentari socialista. Només cal preguntar a persones que l’han patit que hi pensen. Calculador, fred, professional de la política, sense pietat, amb una amabilitat calculada..., és d’aquelles persones que malgrat et robin la cartera li acabes donant-li les gràcies.

Capaç de corra els 100 metres en 11 segons durant la seva etapa de practicant de l’atletisme; ha estat una peça clau durant tots aquest anys, és considerat el veritable estrateg de la victòria socialista de 2004, va saber aprofitar els errors del PP en la gestió dels atemptats del 11-M, seva és la famosa frase “Espanya es mereix un govern que no menteixi” clau en aquella victòria inesperada dels socialistes.

Com a Ministre de l’Interior des de 2006, ha estat el responsable de la línia dura en la lluita contra ETA i l’esquerra abertzale. Clar partidari de posar-ho tot al mateix sac, tot és ETA i el diàleg no és possible. Comença ha estar preocupat per com la seva estratègia se li està firant en contra. Veu amb preocupació el procés obert a l’esquerra abertzale, sap que aquest cop els moviments són seriosos i mostra un pànic a un procés de pau definitiu que deixaria Espanya sense excusa davant la comunitat internacional.

Tot val per fer descarrilar el procés obert en el món independentista basc, línia de duresa màxima contra els partidaris de la via pacifica: detencions unilaterals de joves bascos, processos contra la premsa basca arribant al súmmum amb la prohibició de que Arnaldo Otegui rebi a la presó l'escriptor britànic John Carlin, autor d'el factor humà, obra en què es basa la recent estrenada Invictus sobre la fi de l'apartheid a Sud-Àfrica.

“Invictus Rubalcaba” vol fer el contrari del que descriu el factor humà. Vol fer el contrari que va fer Nelson Mandela a Sud-àfrica, vol impedir de totes una declaració unilateral de treva, per part d’ETA, amb ple suport del món independentista i avalat per diferents organitzacions internacionals especialitzades en mediació de conflictes. Però aquest cop el procés de pau és irreversible, ni ”invictus Rubalcaba” ni l’aparell d’Estat podran evitar-ho. Per això els nervis dels darrers mesos: les actuacions a la desesperada contra tots aquells que creuen en el diàleg com a únic camí per la resolució dels conflictes. Perquè es vulgui i no a Euskal Herria, existeix un conflicte polític i ara és l’hora de la democràcia i els dirigents espanyols tenen por d’aquesta, per això necessiten de personatges com Rubalcaba.

Laporta obra un crisi a Reagrupament

Ahir saltava la notícia. El líder indiscutible de Reagrupament Joan Carretero i dotze membres més abandonaven la direcció per discrepàncies en l’elaboració de les llistes. D’una manera sorprenent, una majoria clara de la direcció plegava i una minoria , formada per Renyer, Valdero, Pereira i Abad, es quedaven. Difícil de creure que una simple disputa per una interpretació dels estatuts faci volar pels aires “l’operació Carretero.”

El veritable problema sorgeix amb la voluntat de Joan Carretero d’imposar Joan Laporta com a cap de llista per Barcelona sense passar per l’assemblearisme de Reagrupament. Aquesta era una condició irrenunciable per l’actual President del Barcelona. Joan Laporta no vol passar per una assemblea que no li garanteix una amplia unanimitat.

Joan Carretero ha fet una aposta forta per l’acord amb Laporta, malgrat que aquesta decisió qüestiona el model de Reagrupament i qüestiona sobretot els mateixos principis que van portar al naixement de la nova formació. Allò que van criticar als republicans, ells mateixos ho han posat en practica. La crisi oberta per Laporta és un cop dur per tots els reagrupats, només cal veure els comentaris a les xarxes socials: desconcert, mal estar, silencis i, sobretot, incredulitat. A tall d’exemple, l’article de Salvador Garcia amb aquesta postdata “Cansat, esgotat, i de molt mala llet.”

La crisi a Reagrupament hauria de fer reflexionar, sobretot al món independentista. Ara més que mai , cal unitat; per fer-la possible cal generositat per fer política. La proposta de reagrupament queda tocada i molt, però els independentistes reclamen unitat d’acció. Espanya no ens perdona ni ens perdonarà mai; ho veiem dia a dia: ara jubilacions més tardanes, ara retallades en les inversions i, per tant, més incompliment de l’estatut i del model de finançament. Ara ens cal un full de ruta cap a la independència liderat per aquelles persones honestes i sense ambicions personals però amb molta ambició nacional.

És en aquesta situació que ERC té un paper important a desenvolupar, sobretot una gran responsabilitat, però cal que sigui generosa amb el país. Com a pal de paller del independentisme, els únics amb representació parlamentaria, tenen que obrir les portes als milers de persones que avui són independentistes i que cerquen un referent. Si cal obrir la formació republicana als Laporta, Carretero, Cardús, Mora, i a molts altres, cal fer-ho amb tota valentia i sobretot amb sincera generositat.

Si això vol dir anar a l’oposició, cal dir-ho, sense complexes, com ho va fer el primer ministre escocès, Alex Salmond que va decidir no governar fins ser la primera força política del País.

Internet en campanya: la coherència que legitima

article del bloc "sense treva" de Miquel Martín Gamisans

Cativistes.cat, una xarxa social pròpia per Artur Mas i el seu projecte de la Casa Gran. Així d’ambiciosos presentaven les credencials de la campanya permanent (això de precampanya ha passat a la història) aquest dissabte els aspirants a conquerir la presidència de la Generalitat.

El war room de Barack Obama va veure-ho clar i Cris Hughes, fundador de Facebook, li va muntar MyBo, mybarackobama.com, la xarxa social del candidat demòcrata. Aquest va ser un dels revulsius clau per catapultar el senador d’Illinois fins a la Casa Blanca. Però va ser doblement efectiva perquè l’estratègia de campanya d’Obama va ser coherent en tot moment amb la seva presència a Internet. Coherent i creïble. És a dir, el principal repte de Mas i el seu equip de campanya serà encaixar la campanya i els missatges diaris del món ‘real’ a l’espai ‘virtual’. Artur Mas no pot anar per una banda i la seva xarxa social per una altra. Artur Mas haurà de conèixer de què va i què diu la seva xarxa social. En cas contrari es convertirà en un dels molts casos de polítics que tenen blocs, comptes de twitter i de Facebook que ni saben actualitzar o que visiten cada molt de temps. La impostura es paga, la xarxa no és tonta. És a dir, si cativistes vol triomfar del tot com ho va fer MyBo, Mas haurà de seguir l’estela de polítics com Ernest Benach, indubtablement el polític més immers del país en això del 2.0.

De complement a la plataforma 2.0 pròpia, Madí i Cuminal han parit tres espots de diferent graduació. La còpia del de cocacola que aporta poc més que la certificació que CiU vol tornar a ser una força central pujoliana que pesqui vot de tot arreu. El de l’enamorament que transmet un bon rotllo més aviat buit però en definitiva bon rotllo. I el bravehertià que té per missatge central ‘tots els que volem fer alguna cosa per Catalunya tenim un lloc per trobar-nos’. No cal dir que ‘trobar-nos’ té un sentit sinònim a ‘reagrupar-nos’. Espectacular realització. Abraçada emotiva. Creus de Sant Jordi, senyeres, estelades i alguna bandera negra al pla frontal. L’emoció és la que mobilitza i ja no diguem entre els entorns més activistes del nacionalisme català a qui ben segur que haurà tocat fibra. Un intent de positivitzar la campanya en contrast amb el superhooligan confidencialcat de 2006.

‘Començar il·lusiona’ encaixa amb la idea transmesa per Artur Mas a Sant Benet del Bages per fer veure que CiU ‘arriba’ i no ‘torna’ al Govern. És a dir, que volen passar pàgina als 23 anys del seu govern i traslladar que aquesta nova CiU hi arriba per primera vegada. Tot i l’intent de renovació, la realitat és tossuda i les cares visibles de CiU pel gran públic -començant per Mas i Duran- són les mateixes que el 2003. Un Artur Mas que, per cert, ja ha enterrat definitivament el notari tal i com certifica aquesta entrevista concedida a ABC.

TEMPS DIFÍCILS, GENT SERIOSA. PRESIDENT MONTILLA. El contravídeo dels socialistes suposo que deu haver estat un recurs ràpid de José Zaragoza només per ocupar un espai als mitjans de comunicació i no deixar tot el pastís informatiu per a CiU en la seva presentació de dissabte. És un vídeo de cuina exprés. Producte de videoteca. D’encadenament d’imatges i prou. Segur que el PSC i la seva potent maquinària propagandística podrà fer coses molt millors en els propers mesos.

PUIGCERCÓS 1.0. Els republicans, de moment, mantenen encara en paper i mitjançant el correu postal el seu interessant i ambiciós procés participatiu per determinar les promeses del programa electoral que pensen posar com a condició si tornen a tenir la clau de la governabilitat de Catalunya.

LAPORTA I CARRETERO. S’especula que Laporta i Carretero podrien estar ultimant una Constitució de l’Estat Català que els serviria de programa electoral i que podrien enviar a totes les llars de Catalunya en cas d’acabar de retallar els serells que els hi resten per cristal·litzar definitivament la seva probable aliança electoral. Evidentment suposaria un bon impacte en difusió si finalment aquesta especulació es convertís en realitat. Hi ha un precedent similar: Àngel Colom en les seves darreres eleccions com a candidat d’Esquerra al Parlament, el 1995, va enviar a tots els catalans amb dret a vot el ‘Contracte amb Catalunya’, un llibret amb el seu projecte polític.

 

El cementiri d’en Montilla

“Montilla va prometre a Zapatero que Catalunya acolliria el cementiri nuclear” i això que sembla increïble es fa evident dia a dia, sobretot veient com actua el PSC en aquest tema. El PSC està agafat pels compromisos del President Montilla. D’aquesta manera s’entén que facin una cosa a Vic i una altre a Ascó, en un lloc neguen l’autonomia municipal, i en l’altre la defensen.

Només cal escoltar les declaracions del President socialista de Castella la Manxa, José María Barreda, 'Montilla fou ministre d'Indústria quan es va fer aquest plantejament. Crec que Ascó és un lloc excel•lent. Si als d'Ascó els sembla molt bé i també els sembla molt bé a la Generalitat, a mi encara em sembla millor.' per comprovar que sinó ens plantem, ens encolomaran el cementiri nuclear. No tindrem estatut, no tindrem aeroport, però tindrem cementiri nuclear.

Però no només és el PSC el responsable, alguna cosa tenen a veure la resta de partits, per un costat CiU genera dubtes, governen amb el PSC a Ascó, i sembla que van per lliure respecte a la direcció nacional. De totes maneres les darreres hores, la direcció nacionalista els ha advertit de que seran expulsat si presenten candidatura.

També IC i ERC tindran responsabilitats amb el que acabi passant, com a socis de Govern del President Montilla, seran responsables del que passi, llegint les bases del concurs, és inviable que s’instal•li el cementiri nuclear en un territori on el seu govern és mostri contrari. Per tant el silenci del Govern no serveix, el silenci és complicitat a favor del cementiri nuclear, per tant si les paraules contundents dels dirigents republicans i eco-socialistes no van acompanyades de fets, acabaran perdent la seva credibilitat.

Per tot plegat és urgent trencar el silenci del Govern de la Generalitat, cal que el Govern clarifiqui la seva postura abans del plenari d’Ascó, cal saber si el President Montilla pensa complir el compromís adquirit davant Zapatero o si pensa tirar enrere i pensa en el País del que és President. Cal que decideixi si vol el seu cementiri polític o la dignitat del seu País.

Barcelona 2022? sense aeroport, ni País?

Bona part dels anomenats dirigents polítics i socials han caigut en l’engany i salt a la desesperada d’un alcalde i un partit que veia desesperadament com anaven camí de perdre la cadira del poder. L’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, presenta una candidatura a uns jocs olímpics d’hivern treta de la txistera i gens treballada, però és incapaç de dir una sola paraula en defensa de l’aeroport que el seu col•lega de partit, Ministre Blanco, es nega a cedir al Govern de Catalunya. No només, no tindrem la gestió sinó que tindrem que aguantar, com fins ara, una gestió contra tot un País.

Volem realment com a catalans uns jocs olímpics espanyols? Mentre Catalunya, la nostra estimada , ni tan sols pot volar directament al Món, ni tan sols ens deixant gestionar allò que paguem, ni tan sols ens respecten com a País, ens deterioren la nostra cultura i ens afebleixen la nostra llengua. Els hi hem de fer el joc? en aquesta autèntica estafa mediàtica i que ens acaba afeblint com a País.

Això sí, avui d’entrada l’alcalde ha silenciat el robatori de l’aeroport, ha guanyat la batalla mediàtica, tindrem uns teòrics jocs olímpics d’hivern, però no tindrem aeroport. Amb la jugada, l’alcalde Hereu s’estalvia opinar d’un tema transcendent econòmic i social, i ningú gosa preguntar-li pel seu trist paper i del seu partit en defensa dels interessos de la ciutat i del País.

Ha estat un acte cara a la galeria i que li serveix al PSC per intentar recuperar la iniciativa que els hi permet mantenir el poder costi el que costi, no en tenen prou amb trenta anys de poder. El trist ha estat la poca capacitat de crítica a la proposta, tant per part de la classe política i dels mitjans de comunicació.

Tothom sap que Barcelona només tornarà a organitzar uns jocs si ho fa com a capital d’un nou país. Espanya no permetrà una nova oportunitat a la capital catalana si abans no els organitza els d’estiu,Madrid, i Saragossa els d’hivern o una altre ciutat espanyola. En cas que més d’una ciutat d’un mateix país vulgui presentar candidatura, el Comitè Olímpic nacional escull la ciutat. És evident el que decidiran i més quan la decisió serà desprès de les properes eleccions municipals.

En ple debat sobre la desafecció de Catalunya vers Espanya, en ple debat sobre el dret a decidir, pendents de la propera mort de l’Estatut, la proposta del PSC és un intent clar d’engany al País per salvar l’autonomisme. Els propers jocs olímpics que té que d’ organitzar Catalunya, tenen que ser aquells on els nostres esportistes puguin participar com a catalans, ni tant sols que sigui per la dignitat d’aquest País.